Monday, June 01, 2009

La Noria en decadència:

El popular programa de Telecinco presentat per Jordi González está passant pels seus pitjors moments d’ençà que va ser estrenat ja farà gairebé dos anys. En els seus inicis va ser una proposta esperançadora, nova i fresca que trencava amb el fangar deixat pel Salsa Rosa. El programa era variat i semblava interessant ja que fugia de la fórmula corazón para desayunar, corazón para comer, corazón para merendar y corazón para cenar que tant ha caracteritzat la trajectòria de Telecinco d’ençà el ja llunyà any 1990 de la seva inauguració.

Confesso que no tinc moltes notícies sobre l’audiència del programa però a partir del gener d’enguany La Noria va donar un gir sorprenent respecte a allò que havia estat la seva trajectòria anterior. De sobte el programa va donar un clar gir groc i va basar el 80% del seu contingut en els més insignes representants presents i passats de la factoria Gran Hermano, juntament amb altres individus i individues pertanyents al petardeo nacional. Per si fos poc el poc espai que deixa el programa pel tractament de temes seriosos es converteix en un gallinero on lluiten desaforadament Maria Antonia Iglesias, Enric Sopena, Isabel Duran i Miguel Ángel Rodríguez.

No es comprensible aquest canvi de trajectòria a La Noria. El que va començar com una bocanada d’aire fresc s’ha convertit en una nova repetició del Salsa Rosa. Les seves audiències, amb un 20% de share, son bones però sincerament no crec que s’hagi de donar al púbñic allò que vulgui veure...

El tractament mediàtic del FCB Barcelona:

Els darrers èxits obtinguts pel FCB Barcelona ens porten a fer una reflexió sobre el tractament mediàtic que està tenint durant els darrers dies el cèlebre equip barceloní. Es legítim que diaris, ràdios i televisions ens bombardegin amb les victòries del Barça? Es legítim que la victòria del Barça a la Champions ocupi tota la portada de La Vanguàrdia en forma de póster?
Personalment crec que es legítim i encertat el tractament mediàtic dels èxits esportius del FCB Barcelona. Es cert que els mitjans de comunicació haurien de ser neutrals perquè a Catalunya hi ha persones que no comparteixen els colors del FCB Barcelona, però pel seu palmarés i difusió internacional el Barça s’ha convertit en un fenòmen mediàtic de primer ordre que mereix una atenció especial. Hi ha ben pocs clubs al món que tinguin el palmarés que té el Barça i si guanyar tres títols dins de la mateixa temporada com la Copa d’Europa, la Lliga i la Copa del Rei no mereix portades senceres i obertures d’informatius i bulletins de ràdio llavors cap esdeveniment esportiu podria ser mai notícia de primera plana. O es que tampoc mereixerien ser notícia de primera plana les victòries de Rafa Nadal?

Thursday, May 28, 2009

Saturday, May 23, 2009

La polèmica dels blocs electorals:

De nou arriben eleccions i com el nostre pa de cada dia ha esclatat de nou la polèmica dels blocs electorals. Els treballadors de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio s’han negat a signar les informacions relacionades amb la campanya electoral perquè no están d’acord amb el sistema d’informació establert per la Junta Electoral Central. La JEC estableix un nombre de minuts determinat per cobrir les informacions de totes les formacions polítiques amb representació parlamentària, tot ideant un sistema d’informació denominat blocs electorals.

El sistema dels blocs electorals obliga el periodista a realitzar les seves informacions en funció del temps que ja li ha tasat la JEC, sense que pugui intervenir personalment en la realització de les mateixes. No em sembla bé que el periodista no pugui ordenar en base als seus criteris la informació, però tot i aixi estic a favor del manteniment del sistema de blocs electorals, ja que permet que totes les formacions polítiques puguin tenir les mateixes oportunitats per aparèixer als mitjans i difondre els seus missatges. Si la difusió de les informacions relacionades amb la campanya electoral fos absolutament lliure hi hauria formacions que mai sortirien als mitjans durant els quinze dies de la campanya, situació que suposaria un clar greuge per elles ja que quedarien en inferioritat davant de les formacions grans que sempre s’emportarien tot l’interés mediàtic.

Eurovisió: convé que Espanya hi segueixi participant?

Enguany es va celebrar a Moscou la 53a edició del Festival de la Cançó d’Eurovisió, concurs on tots els països membres de la UER (Unió Europea de la Radiodifusió) poden enviar els seus representants per tal que interpretin una cançó i aspirar a guanyar el festival. D’ençà la primera edició celebrada l’any 1956 Espanya només ha guanyat dues vegades aquest festival: l’any 1968 amb Massiel i el 1969 amb la cantant valenciana Salomé.

Per tant són ja quaranta anys sense que Espanya aconsegueixi emportar-se un triomf en un festival que al llarg de les dècades ha perdut el prestigi i la professionalitat de la que va disfrutar durant els seus primers anys de vida. Son quaranta anys que han donat per tot: actuacions péssimes, dolentes, mediocres i fins i tot bones que s’han traduit en bones posicions pels representants espanyols, però el més important de tot: no s’ha tornat a guanyar. I es un fet que ha de motivar una gran reflexió pels responsables de RTVE ja que al llarg d’aquests darrers anys hi ha hagut actuacions molt pitjors que les dels representants espanyols que han quedat en millor posició.

Aquest anya la representant espanyola va ser l’extremenya Soraya Armelas coneguda per haver guanyat una edició del popular concurs Operación Triunfo i per les bromes que va generar una mala pronúncia d’una cançó seva. Aquest darrer fet ens va fer a molts dur-nos les mans al cap, però res més lluny de la realitat ja que l’extremenya va demostrar que era espabilada i es va recòrrer mitja Europa per promocionar la cançó. Semblava que aquest fet havia de suposar una millor posició que les obtingues durant els darrers anys, però de nou res més lluny de la realitat. Toi que Soraya va fer una bona actuació Espanya va quedar en darrer lloc amb només 21 punts (12 punts d’Andorra i 9 de Portugal).

Al llarg dels anys s’ha intentat tot, s’han posat en marxa diverses estratègies per guanyar però els resultats sempre han estat decepcionants. Francament a Eurovisió s’han visty coses molt pitjors que les que ha portat Espanya al festival. Convé que Espanya segueixi pagant un festival on la qualitat brilla per la seva absència? Jo crec que no. Itàlia ja es va retirar del festival fa molts anys....

Tuesday, May 19, 2009

Destituit el cap d’esports de TVE

El passat dimecres 13 de maig va tenir lloc a l’estadi valencià de Mestalla la final de la Copa del Rei entre el FCB Barcelona i l’Ahletic de Bilbao. El FCB Barcelona es va emportar el trofeu després de guanyar l’Athletic per 4 a 1, però l’espectacle esportiu va quedar enfosquit per un desafortunat incident que va tenir lloc just abans de començar el partit.

Aficionats dels dos clubs van xiular l’himne espanyol. L’única televisió que oferia en directe el partit era TVE1 ja que tenia en exclusiva els drets televisius de la final i tot just quan estava tenint lloc la monumental xiulada els espectadors no la van poder veure, ja que TVE va decidir connectar en directe amb Barcelona i Bilbao.

Per quin motiu TVE va decidir ometre la retrasmissió de l’himne? Censura? Es la idea que va venir al cap a molta gent. Al llarg de la mateixa nit de la final TVE va emetre un comunicat demanant disculpes, va oferir en diferit la xiulada de l’himne durant el descans del partit i a l’endemà van rodar caps. Javier Pons, director de TVE 1, va anunciar la destitució del cap d’esports de la cadena, Julián Reyes, per no haver acatat les directrius donades al respecte.

Tenint en compte les característiques de la final d’enguany era previst que l’himne fos xiulat. Per tant el cap d’esports no podia defugir les seves responsabilitats i fer veure com que les circumstàncies el sobrepassaven, tot censurant el moment de la xiulada a l’himne. La censura es impròpia de països democràtic i per tant no pot tenir lloc a cap mitjà de comunicació. La direcció de TVE ha reaccionat de manera i forma adequada tot destituïnt al responsable dels fets.

Saturday, May 16, 2009

Torreiglesias despatxat

Televisió Espanyola (TVE) ha emés un comunicat per anunciar la destitució de Manuel Torreiglesias al capdavant del popular espai matinal de la televisió pública anomenat Saber vivir. L’ens públic ha justificat la decisió en base a suposades irregularitats comeses per Torreiglesias en relació amb la inserció de publicitat dins del programa. I es que es veu que les sospites acumulades per l’equip jurídic de RTVE en relació amb la conducta ilegal de Torreiglesias consisteixen en el fet que el popular presentador hauria obtingut beneficis directes dels espais publicitaris, sense que TVE en veiés pràcticament un duro.

La destitució de Torreiglesias ha estat fulminant i sorprenent. El popular presentador dirigia l’espai de salut Saber Vivir des de 1997 amb unes quotes d’audiència al voltant del 26% del share, fet que convertia Saber Vivir en un dels programes més rentables i de més audiència de TVE. En una multitudinària roda de premsa Torreiglesias ha negat les acusacions fetes per l’ens públic i ha revelat que seguirà actiu amb un altre programa que aviat s’estrenarà en una altra cadena. TVE ha anunciat que Saber Vivir seguirà en pantalla i que el seu nou conductor serà el doctor Luís Gutiérrez.

Personalment crec que la decisió presa per TVE es positiva, ja que en el marc d’una televisió pública pagada pels ciutadans de tot l’Estat espanyol no es pot permetre que un individu que presenta un programa obtingui benefici personal per la venda d’aparells sanitaris. TVE es una televisió pública que arrossega un dèficit important des de fa dècades i si no hi ha ingressos publicitaris la cadena no es rentable. No obstant Torreiglesias porta dotze anys al capdavant de l’espai i una gran part de l’opinió pública espanyola sap que aquest programa donava masses beneficis als seus autors en forma de llibres, aparells per fer gimnàstica, merchandising divers .... ¿si no han actuat abans per què ho han fet ara? Donçs segurament perquè des de fa un parell d’anys la quota d’audiència començabva a afluixar i s’imposava el relleu d’un Torreiglesias que es presentava una mica prepotent amb els seus col.laboradors i públic del programa.

Generalment es creu que les bones xifres d’audiència que ha tingut Saber vivir durant molts anys es deuen al carisma de Torreiglesias, però es un fet que personalment poso en questió i l’atribueixo al caràcter de servei públic que té un programa dedicat a temes de salut, únic al panorama televisiu espanyol i que arrossega una audiència molt popular. Si el doctor Gutiérrez manté o fins i tot millora l’audiència de Saber Vivir s’acabarà de destapar l’engany Torreiglesias.

Sunday, May 10, 2009

Cambio histórico en el País Vasco:

El pasado 1 de marzo tuvieron lugar elecciones al Parlamento vasco. El PNV ganó por novena vez consecutiva desde 1980 e inclusño mejoró los resultados obtenidos en las pasadas elecciones de 2005, pero el PSE experimentó una fuerte subida que le llevó a pasar de 18 a 25 escaños. El PP retrocedió levemente pasando de 15 a 13 escaños, mientras Aralar también subió mucho al captar el voto de la ilegalizada Batasuna pasando así a tener cinco escaños, frente al único escaño que había tenido durante la pasada legislatura. EA y EB quedaron reducidas a una posición testimonial con apenas un escaño cada una y UPD entró en el parlamento vasco con un escaño correspondiente a Gorka Maneiro.

Una vez conocidos estos resultados saltó a la vista de todos que la reedición del llamado tripartito nacionalista formado por PNV, EA y EB resultaba imposible. Entonces tan sólo cabían dos opciones para asegurar la gobernabilidad del País Vasco: la formación de un gran gobierno de coalición entre PNV y PSE como los que habían tenido lugar entre 1986 y 1998 o bien un gobierno de minoría presidido por Patxi López, líder del PSE, con apoyo externo de PP y UPD.

Al ser la fuerza más votada fue al PNV a quién le correspondió abrir ronda negociadora para formar el nuevo gobierno vasco. Los nacionalistas apostaban por la formación de un gobierno de coalición con el PSE, en forma de un gran pacto que permitiera asegurar la estabilidad política en el País Vasco y en el conjunto de España apoyando al gobierno socialista de José Luís Rodríguez Zapatero con medidas concretas para salir de la crisis económica, pero los socialistas vascos se negaron a dar su apoyo al PNV. A la desesperada Urkullu e Ibarretxe trataron de obtener el apoyo del PP, proponiéndoles a la vez un gran acuerdo en la política estatal para hacer oposición conjunta al PSOE. Pese a las reiteradas presiones de empresarios próximos al mundo nacionalista el líder de los populares vascos, Antonio Basagoiti, se negó y apostó por la alternancia que pasaba por poner punto y final a treinta años de gobierno peneuvista.

Fracasados los intentos del PNV para formar gobierno le correspondió el turno a Patxi López. Tras unas breves pero intensas negociaciones se logró plasmar el cambio histórico: el PP apoyaría la investidura de López y de esta manera pondría punto y final a treinta años de gobierno nacionalista, abriendo la puerta al primer lehendakari no nacionalista de la historia autónoma vasca. A cambio los populares obtuvieron la presidencia de la cámara vasca en la figura de Arantza Zulueta. Populares y socialistas han pactado un programa que permitirá a los primeros prestar apoyo externo al gobierno de López sin pertenecer al mismo y que se basará en tres ejes: la deslegitimación del entorno político de ETA, la lucha contra la crisis económica y el mantenimiento del clásico modelo bilingue vasco.

Se da la circunstancia que en el tablero de juego estatal el PNV había representado, junto al BNG, el gran apoyo del gobierno Zapatero desde la recta final de la anterior legislatura. Tras el 1 de marzo perder a ambos socios representaba quedarse en una situación de completa debilidad parlamentaria que ya se había empezado a hacer evidente antes de las pasadas Elecciones Generales. A Ferraz ello no le importó y apostaron por un gobierno no nacionalista en el País Vasco en base a las siguentes razones: la novedad que supone toda alternancia en el poder y la esperanza de poder acabar con ETA desde un gobierno no nacionalista.

Patxi López ha formado un gobierno con diez consejeros (dos menos que en la anterior legislatura) de los cuáles cinco son hombres y cinco mujeres. No es un gobierno monocolor socialista pues en él se integran tres consejeros independientes: Bernabé Unda (Industria), Carlos Aguirre (Economía) y Begoña Urgell en Cultura. En Interior destaca el histórico socialista Rodolfo Ares a quien le corresponde el difícil reto de dirigir a la Ertzantza tras treinta años de gobiernos nacionalistas. Ares intentará acabar con ETA mediante la vía policial coordinando estrategias con el Gobierno central. Idoia Mendía además de ser consejera de Justicia también será la nueva portavoz del gobierno vasco. Y como consejero de Obras Públicas a Iñaki Arriola le ha caido encima una patata caliente: la realización del AVE vasco o Y griega vasca amenazada por el chantaje de ETA y su entorno. A Isabel Celaá desde Educación le corresponderá afrontar la patata caliente del modelo linguistico. Completan el organigrama Pilar Unzalu en Medio Ambiente y Gemma Zabaleta en Asuntos Sociales y Empleo.

Cuantiosos, importantes y urgentes son los retos a los que debe hacer frente el nuevo gobierno vasco, pero concedámosle de momento el beneficio de la duda pues parece que Patxi López ha logrado formar un gobierno plural y competente. Pero apenas ha empezado a andar y ya le ha surgido una importante amenaza en el horizonte que el sagaz Ramón Jáuregui ha sido el primero en advertir, pues resulta que en las Cortes PNV y PP han intenisficado sus relaciones hasta el extremo de conformar un frente opositor muy activo que amenaza seriamente la supervivencia del gobierno Zapatero. Resulta incompatible que PNV y PP se entiendan en Madrid mientras el PP apoya en Euskadi a Patxi López ha remarcado el viejo Jáuregui. Y tiene toda la razón: a largo plazo resulta una situación absolutamente insostenible. Pero de momento nadie quiere amargar la fiesta y no se le ha hecho caso. Veremos si el tiempo le da la razón.....

Tuesday, February 17, 2009

Presunto espionaje en la Comunidad de Madrid


A finales del pasado mes de enero el diario El País hizo publica la existencia de una supuesta trama de espionaje bajo la dirección del Gobierno de la Comunidad de Madrid que tendría por objetivo el seguimiento a varios políticos madrileños. De las informaciones publicadas por El País se deduce la existencia de tres unidades distintas dedicadas al espionaje. La primera unidad estaría dirigida por el ex polícia Sergio Gamón y adscrita a la consejería de Presidencia, Interior y Justicia tendría por objetivo la realización de informes relacionados con supuestas tramas de corrupción en los municipios que integran el territorio de la Comunidad de Madrid. La segunda unidad se dedicó al espionaje del vicepresidente Ignacio González en un viaje realizado a Colombia junto al responsable de la empresa pública Canal de Isabel II, distinguiéndose de las demás tramas por su elevado nivel de profesionalidad ya que realizó sus actividades con cámara oculta. Finalmente nos encontramos con una tercera y última unidad dedicada al seguimiento del ex consejero de Justicia Alfredo Prada y del vicealcalde de Madrid Manuel Cobo, diferenciada de las demás por los seguimientos manuscritos y un tanto rudimentarios realizados por los autores.
La Comunidad de Madrid no dispone de un cuerpo policial propio como si disponen Catalunya o País Vasco, junto a otras comunidades que preven disponer de él en el futuro ya que lo han previsto así en sus nuevos estatutos. En el caso de las Comunidades Autónomas que no disponen de cuerpo policial propio son los propios cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado los encargados de vigilar las instalaciones del Gobierno regional, pero no sólo deben realizar esa función sino también el control del territorio de la Comunidad de Madrid. Tanto la Erztantza como los Mossos d’Esquadra disponen de su propia unidad de información, por lo que no debe deducirse como un hecho negativo que la consejeria de Presidencia, Justicia e Interior de la Comunidad madrileña disponga de su propia unidad destinada al control y vigilancia de todo aquello cuanto pudiera acontecer en el territorio autónomo madrileño. Otro asunto son las otras dos unidades referidas.
En cuanto a la unidad encargada del espionaje de Ignacio González resulta difícil atribuir a personal adscrito a la consejería dirigida por Francisco Granados dicha tarea de seguimiento y espionaje, porque su modo sofisticado no cuadra con el modo rudimentario y chiusquero usado por la unidad destinada a los seguimientos de Alfredo Prada y Manuel Cobo. Aquellos que espiaron a Ignacio González usaron potentes cámaras ocultas y por lo tanto resulta altamente improbable culpar a responsables adscritos a la Comunidad de Madrid la realización del espionaje a González, cuando los responsables del seguimiento a Prada y Cobo realizaron su seguimiento a base de papel y lápiz ¿De ser ellos también como se entiende que no hubieran usado la cámara oculta para espiar y no seguir a Prada y Cobo? En el caso de Ignacio González ha habido delito porque ha habido intrusión en su intimidad y por lo tanto se pueden calificar estos hechos como de espionaje. Es a mi juicio en el caso González dónde está todo el meollo de este asunto porque ese espionaje es de autoría desconocida, pero su sofisticación huele a altas instancias que no son precisamente las de un simple gobierno autónomo, dicho esto último con todos los respetos del mundo. Es esta vía la que deja un margen amplio para la investigación: la del espionaje a Ignacio González.
Respecto las actividades de la tercera unidad con toda sinceridad debo decir que ni siquiera llegan a espionaje, no son más que burdas anotaciones sobre los desplazamientos diarios de dos personalidades que no necesitan ni una gran sofisticación ni infraestructura para poder ser llevadas a cabo. No hay delito porque no hay intrusión en la vida privada de ambos, pero si hay mala fe porque fueron seguidos con la finalidad de controlar sus movimientos. Los seguimientos fueron realizados entre los meses de abril y junio del pasado año, justo cuando la batalla por el liderazgo popular entre Mariano Rajoy y Esperanza Aguirre se hallaba en su máximo apogeo. Todos los que me conocen bien saben que no estoy de acuerdo con Esperanza Aguirre pero es de todo menos tonta, no la veo capaz de ordenar unos seguimientos de este tipo de una manera tan poco profesional, esperpéntica, carnavalesca.... Así que esta decisión ha tenido que partir de uno de sus subordinados que ha actuado por su cuenta y riesgo: o el consejero Granados o uno de sus inferiores ha decidido los seguimientos a Alfredo Prada y Manuel Cobo. Insisto en que estos seguimientos no son susceptibles de ser tipificados como delito pero detrás de los mismos hay mala fe: en definitiva la crisis debe saldarse con la dimisión del consejero Francisco Granados porque es él quien seguramente ha ordenado estas actividades.
Los juzgados de Madrid ya han abierto diligencias al respecto, pero hasta el momento han pasado varias semanas y no ha habido actuación alguna. A petición de Esperanza Aguirre la Asamblea de Madrid ha aprobado la creación de una comisión de investigación. En cuanto a la actitud de la oposición de PSOE e IU frente al asunto de la presunta trama de espionaje llego a la conclusión de que más incompetente no ha podido ser, pues ni siquiera fueron capaces de pedir finalmente la comisión de investigación ni de plantar cara en las distintas comparecencias de Aguirre y Granados. Todo ello me hace llegar a la conclusión de que si el PP sale desgastado por este episodio quien relamente sacará rédito de ello es Unión, Progreso y Democracia (UPD) la formación de Rosa Díez que ya está demostrando una fuerte pujanza en Madrid y alrededores. No olvidemos que el único escaño que UPD posee en el Congreso lo tiene por Madrid con la vizcaina y vasca por excelencia Rosa Díez.