És evident que des de l’any 2003 Catalunya es troba en una profunda crisi. És evident també que la magnitud d’aquesta crisi iguala a la llarga crisi que Catalunya va atravessar i feliçment superà durant la dictadura franquista. Per què aquesta crisi? Perquè les forces polítiques de Catalunya, tant les del govern com les de l’oposició, han estat incapaces de resoldre els problemes de la ciutadania i d’engrescar-la amb projectes eficaços i a la vegada il·lusionats. Què cal fer? Aturar-se a pensar durant deu minuts en silenci tot repassant l’essència de bones experiències passades per poder-les aplicar en la situació actual. On es troben? En l’existència d’un clar i fort espai central que fonamentat en la transversalitat sempre ha donat solucions eficaces i eficients als problemes ciutadans gràcies a la manca absoluta de radicalitat i dogmatisme, en una clara aposta per la racionalitat i el centrisme. Aquest espai està representat per Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya federats a Convergència i Unió.
Davant de la situació actual de Catalunya la ciutadania sembla tenir ganes de rebel·lió cívica, però davant d’aquesta incapacitat dels partits per canalitzar una resposta a la crisi catalana sorgeixen de forma anàrquica diverses plataformes que tenen clares les causes però no els objectius ni els mitjans a seguir per aconseguir-los, com podria ser el cas de la plataforma Català Emprenyat. A hores d’ara ja compta amb 30.000 seguidors però per fer què? I com? Un altre exemple podria ser el de la plataforma Acció per la democràcia que reclama la reforma de la llei electoral per implantar les llistes obertes i acabar amb la crisi. Recolliran signatures i n’obtindran però com s’ho pensen fer per pressionar en favor de les seves demandes davant d’uns polítics als quals ja els hi va bé l’actual sistema?
Des dels partits es pot canalitzar l’actual malestar ciutadà. Hi ha polítics que s’han rebel·lat contra l’actual situació de depressió i desafecció col·lectiva per proposar solucions i aquesta gent comparteix espai ideològic i objectius. Estic parlant de Pasqual Maragall, Artur Mas, Josep Antoni Duran i Lleida, Joan Laporta i Montserrat Nebrera. Si es comparteixen objectius i espai ideològic per què no unir-se? Aquestes cinc personalitats agrupen al seu entorn gent significativa que unida podria formar una nova majoria capaç d’assolir l’hegemonia de Catalunya,però que per separat no aconseguiria absolutament res. Jo crec que les circumstàncies actuals,unides al fet de compartir la transversalitat inherent al centre polític,podrien dur-nos cap a la constitució d’una nova opció centrista en forma de coalició o federació que podria anomenar-se Unió del Centre Català. La base ja està formada a partir de la federació de CDC i UDC al si de CIU i una vegada compartits objectius i espai ideològic no caldria més que dotar-se d’una estratègia comuna tot soldant bé les peces. Ben mirat seria un model semblant al representat per la UCD però amb la diferència que la UCD fracassà perquè es va fer des del poder mentre que la Unió del Centre Català tindria èxit pel fet que es forjaria des de l’oposició i amb l’encoratjador objectiu de treure a Catalunya de la crisi. Perquè la refundació del catalanisme suposa a partir de la base CIU la mutació d’aquestes sigles històriques en unes altres per crear una opció catalanista i centrista hegemònica, molt potent que tregui a Catalunya de la greu crisi actual tot engrescant a la ciutadania i resolent els seus problemes.
Anem a repassar mitjançant un anàlisi concret com es presenta la jugada:
a) Artur Mas – És el líder de Convergència Democràtica de Catalunya. En base a aquesta circumstància tindria la força necessària per ser el líder de la Unió del Centre Català i la legitimitat pel sol fet d’haver estat el promotor de la refundació catalanista representada per CIU. Perquè allò que vol Mas amb la idea de la Casa Gran del catalanisme és eixamplar la federació,tot agrupant aquells sectors que comparteixen la mateixa visió amb l’objectiu de crear una nova majoria hegemònica que sigui capaç de treure Catalunya de la crisi.
La seva posició com a líder de la hipotètica UCC quedaria ratificada no només en base de la seva posició com a líder de CDC o promotor de la refundació del catalanisme sinó fonamentalment pel recolzament unànime que disfruta dins CDC. Cap membre de l’Executiu o Conseller Nacional ha qüestionat ni l’oportunitat, ni els objectius ni les línies directius del projecte.
b) Josep Antoni Duran i Lleida – És el líder d’Unió Democràtica de Catalunya. UDC seria la segona formació més important de la futura federació i actualment comparteix amb CDC la base de CIU, pel que la seva opinió resultava indispensable per poder dur a terme la refundació catalanista i centrista. Si la Casa Gran no comptava amb el suport dels socis més afins ideològicament als convergents difícilment podria integrar a futurs socis més llunyans. Malgrat uns primers moments d’indecisió marcats per una manca inicial de coneixements sobre els detalls del projecte finalment UDC va decidir sumar-s’hi, perquè hi va veure que l’essència del mateix era l’essència del que històricament representa Unió. Una vegada assegurat el suport dels democristians el projecte refundatori compta amb el ferm suport necessari de l’actual federació per arribar a bon port.
Com a líder d’Unió en Josep Antoni Duran i Lleida compta amb un recolzament unànime tant al Comitè de Govern com al Consell Nacional. En canvi el líder d’Unió no podria arribar mai a liderar la futura Unió del Centre Català perquè actualment UDC té menys poder que CDC dins CIU i així també seria dins la federació refundada mantenint un equilibri vers els grups maragallians, laportians i nebrerians. Però el líder democristià sap que té un important as sobre la màniga, consistent en la seva categoria de líder millor valorat de Catalunya tot disfrutant d’una valoració superior a l’obtinguda per Mas que és el segon líder més ben valorat. Fins les darreres eleccions al Parlament tots dos compartien la categoria de líders millor valorats però l’errada estratègia electoral dissenyada per David Madí va perjudicar a Mas fins donar una sensació general de millor valoració vers Duran.
Recentment ha sorgit de la societat civil una plataforma a l’entorn de Duran denominada Sentit Comú. Aquesta plataforma podria aconseguir un nivell de recolzament popular, que no orgànic, similar al disfrutat per Mas. És evident que entre tots dos hi ha una compatibilitat de projecte ideològic fonamentat en el reformisme pel que aquest fet no s’ha de transformar en una rivalitat personal. De totes formes l’element que permet mantenir la federació en els moments de màxima rivalitat personal radica en l’element de coacció que té un sobre l’altre: Mas coacciona a Duran amb la seva superioritat orgànica i Duran coacciona a Mas amb la seva superioritat en grau de popularitat. Sens dubte el fet de compartir un fons ideològic comú sumat al fort magnetisme individual de tots dos permet fer a CIU i a la refundació de la federació un projecte hegemònic.
c) Pasqual Maragall – L’expresident de la Generalitat fou fins fa pocs mesos president del PSC. Actualment ha abandonat el PSC per anunciar la creació d’una nova formació de caire centrista, catalanista i europeista denominada Partit Català d’Europa Aquesta formació estaria oberta a acabar integrada amb d’altres que compartissin el seu espai ideològic comú dins d’una estructura superior, ja que la idea de Pasqual Maragall és implementar a Catalunya l’exemple del Partit Democràtic a Itàlia que ha unit dins d’una mateixa estructura a democristians i socialdemòcrates. D’aquesta manera Maragall obre la porta a CIU per dialogar sobre el futur de Catalunya, perquè una vegada ha abandonat l’esquerra per definir-se com centrista i catalanista sense sucursal comparteix el mateix espai ideològic amb CDC i UDC. Resultat: la Casa Gran és el Partit Democràtic i el Partit Democràtic és la Casa Gran pel que tots tres partits han de formar una federació.
Pasqual Maragall té un avantatge que no tenen ni Artur Mas ni Duran Lleida i radica en el fet que a diferència d’aquests ha estat President de la Generalitat. Aquest fet seria més que suficient per encomanar-li el liderat de la Unió del Centre Català però hi ha un seguir de desavantatges personals que invaliden aquest fet. Fonamentalment l’ombra que s’eleva sobre el seu estat físic una vegada anunciés la diagnosi d’alzheimer que té. De totes formes la seva variable d’alzhemier sembla de les més lleus i actualment disfruta d’un estat mental positiu, tot desplegant una gran activitat però ell mateix ja s’ha descartat per qualsevol tasca directora anunciant que la seva feina es limitarà a dirigir el procés creador del Partit Català d’Europa. Aquesta formació es troba en ple procés de creació i el blog Regeneració Democràtica informa dels avenços. De moment l’exconseller de cultura Ferran Mascarell i els alcaldes de Blanes, Torroella de Montgrí i Parets del Vallès han anunciat el seu suport al Partit Català d’Europa. Inspirats per Maragall un grup de gent distanciada del PSC formaran un nou partit però una vegada hagi estat creat hauran de fer el camí sols. Sens dubte el fet de comptar amb el suport d’alcaldes de diverses poblacions els dóna uns bons fonaments per fer reeixir el projecte. Però sense Maragall els maragallians no tindran força per disputar a Mas i Duran el liderat de la Unió del Centre Català.
d) Joan Laporta – L’actual president del Futbol Club Barcelona tenia un bufet d’advocats i havia tingut una breu carrera política. La seva aparició a l’escena mediàtica va tenir lloc l’any 1998 quan al capdavant de la plataforma l’Elefant Blau va presentar una moció de censura contra Josep Lluís Núñez per derrocar-lo però va perdre el pols. De totes formes ja havia sortit discretament a la llum pública l’any 1996 com un dels membres fundadors del Partit per la Independència (PI) que era la formació fundada per Àngel Colom i Pilar Rahola després d’haver abandonat ERC. Però com l’anterior aquesta aventura no li va sortir bé ja que l’any 1999 el PI es dissolgué després d’haver obtingut uns pèssims resultats a les Eleccions Municipals. A la tercera triomfà i l’any 2003 es va convertir en President del FCB una vegada Josep Lluís Núñez i Joan Gaspart havien desaparegut de l’escena pública. Aquests també havien tingut ambicions polítiques ja que havien format part de les llistes d’Alianza Popular i se’ls considera propers al Partit Popular de Catalunya però mai van utilitzar la plataforma pública del club per fer política. En canvi a més de gestionar el club des del primer moment Laporta va voler aprofitar la projecció pública que li donava aquest per poder llançar una futura carrera política tot definint una personalitat clarament independentista, a la recerca d’un paper dins l’escenari polític català.
Joan Laporta es troba dins del seu segon mandat al capdavant del Barça i com que hi ha limitació de mandats haurà d’abandonar el seu càrrec l’any 2010. Llavors serà el moment propici per iniciar una carrera política que dependrà dels resultats obtinguts pel FCB a finals de temporada. Un palmarès brillant serà la plataforma propícia per llençar la seva carrera política però en canvi un palmarès discret arruïnaria totes les seves aspiracions. En Joan Laporta disfruta de l’ámplia i diversa xarxa de contactes necessària per a poder posar en marxa la seva pròpia opció política, caracteritzada per un ideari clarament sobiranista en el terreny nacional i centrista en la resta d’aspectes. Tant CIU com ERC se’l disputen i voldrien fitxar-lo però Laporta té la suficient personalitat com per posar en marxa una opció política capaç de gravitar al seu entorn. Per aquesta raó cap de les dues formacions voldrien un partit de Laporta presentant-se en solitari donat que fraccionaria el vot nacionalista, però l’ideari reformista de Laporta el fa ser més proper a l’òrbita de CIU pel que la seva hipotètica formació seria integrable dins la Casa Gran tot representant l’ala sobiranista de la mateixa.
e) Montserrat Nebrera – La coneguda tertuliana i jurista aterrà sorprenentment al Partit Popular de Catalunya poc temps abans de les Eleccions al Parlament del darrer any en qualitat de fitxatge independent de Josep Piqué per reforçar el seu perfil centrista. Va ser elegida diputada i Josep Piquè va dimitir imposant-se la línia conservadora de Daniel Sirera però ella va decidir esdevenir militant. Darrerament al PPC s’ha organitzat una nova majoria centrista que deixa en una posició dèbil a Sirera, però d’ença de la seva afiliació Nebrera ha esdevingut l’exponent centrista clarament enemic del conservadorisme representat per l’actual líder dels populars catalans. De fet, durant l’etapa de Piqué ja li havia creat alguns problemes per la seves dots de liderat capaces de congregar un nombre important de persones.
La nova majoria centrista formada al PPC dota a Nebrera d’elevades possibilitats per arrebatar a Sirera el liderat de la formació però aquest no la perdonarà una nova presa de protagonisme tot expulsant-la si s’arriba a produir. Si aquest fet es produís la Nebrera no abandonaria la seva carrera política i gràcies a la seva capacitat d’empenta i convocatòria crearia un nou partit gravitant a l’entorn de la seva figura. Una vegada alliberada del PPC aquesta formació seria d’ideologia liberal fonamentada sobre un catalanisme d’arrel regionalista i es podria integrar dins la Casa Gran tot representant la seva ala més moderada.