Comença la cursa pel lideratge a ERC:

Finalment el Congrès d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) tindrà lloc durant el cap de setmana del proper 12 de juny. Però la important novetat serà que el Congrès no es dedicarà a votar el nou liderat de la formació republicana, sinó simplement a conformar els òrgans directius i a fixar les noves directrius estratègiques de la formació republicana. El nou liderat dels republicans (President i Secretari General) serà triat pels militants d’ERC en eleccions primàries celebrades a cadascuna de les seus municipals de la formació el proper 7 de juny.

Finalment seran quatre les candidatures a la Presidència (Ernest Benach, Joan Puigcercós, Jaume Renyer i Joan Carretero) i a la Secretaria General (Rafael Niubó, Joan Ridao, Uriel Bertrán i Rut Carandell). Aquesta profusió de candidatures indica que els republicans posseeixen una transparència molt més elevada que les restants formacions de l’escenari polític català, però també mostra que la seva qualitat democràtica es superior a la resta de partits, ja que seran els militants de la formació i no els seus delegats en un congrès aquells qui decidiran.

Una vegada ja coneixem tots els detalls ha arribat l’hora decisiva de l’anàlisi per saber quins seran els nous líders d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Pel que fa als candidats a la Presidència podem començar el nostre repàs per Ernest Benach. Com tothom sap l’Ernest Benach és el President del Parlament de Catalunya, pel que la seva candidatura ha estat força sorprenent, ja que era un home que de resultes de la importància del seu càrrec s’havia mantingut apartat de la crisi que pateixen els republicans i no semblava tenir cap aspiració. I precisament pel fet de ser la segona autoritat més important de Catalunya no n’hauria de tenir d’aspiracions, perquè aquestes aspiracions fan desaparèixer l’aureola de neutralitat que havia tingut fins ara. La veritat és que no té una proposta atractiva que pugui agradar als militants, donat que presenta una posició clarament propera que s’identifica amb els postulats polítics de Josep Lluis Carod Rovira. I es que no hem d’oblidar que la candidatura de Benach és la candidatura de l’entorn de Carod Rovira per seguir mantenint el liderat d’ERC, ja que l’encara President va retirar-se de la cursa per evitar una segura i humiliant derrota que l’hagués forçat a abandonar el seu càrrec al Govern tot provocant la seva fi política. Però Benach seguirà la mateixa sort que hauria seguit el seu cap i patirà una derrota segura el proper 7 de juny, però aquesta derrota no el portarà a dimitir del seu càrrec com a President del Parlament.

Joan Puigcercós és l’actual número dos d’ERC donat el seu càrrec de secretari general de la formació i parteix com a favorit en la cursa per la Presidència d’ERC. Aquesta circumstància es deu al seu control sobre l’aparell organitzatiu del partit i de fet si la tria de nou liderat s’hagués fet al congrés pel tradicional sistema de delegats doncs seria favorit indiscutible, però la tria per part dels militants segons eleccions primàries deixa les seves opcions obertes. En Joan Puigcercós té un discurs atractiu per la militància donat que defensa seguir amb la tradició reivindicativa que ha caracteritzat als republicans, però té dos importants competidors amb el mateix discurs i el seu desavantatge més clar és que la seva trajectòria al Govern ja es coneguda, pel que el seu discurs pot no resultar creïble davant Jaume Renyer i Joan Carretero.

Jaume Renyer va ser militant històric del difunt grup terrorista Terra Lliure i ha estat un aliat de Josep Lluís Carod Rovira fins al punt d’acompanyar-lo quan va reunir-se amb la cúpula d’ETA al sud de França. Però d’ençà la formació del Govern d’Entesa es va allunyar d’ell fins al punt de plantejar un nou model per ERC, caracteritzat per un discurs molt reivindicatiu, potser el més radicalitzat d’entre tots els candidats que lluiten pel liderat republicà. Té un cert atractiu entre la militància, però potser més atenuat que no pas Puigcercós i Carretero degut al seu excessiu radicalisme. Te un recolzament important a les comarques tarragonines i té opcions però són menors a les de Puigcercós i Carretero.

Finalment ens trobem amb la figura de Joan Carretero que va ser alcalde de Puigcerdà i conseller de Governació durant l’etapa del primer tripartit. És una figura molt carismàtica que va ser el primer en enfrontar-se al llavors omnímode José Luís Rodríguez Zapatero (el titllà d’espanyolista demagog), també plantà cara a Pasqual Maragall i precipità la fi del primer tripartit a l’aconseguir que la militància republicana es posicionés en contra de l’Estatut. Per tant, resulta evident que el seu discurs presenta un marcat caire reivindicatiu amb atractiu entre la militància. Ben mirat, d’entre els quatre candidats potser sembla el més proper al militant i aquest fet li dóna opcions clares de victòria, ja que els militants podrien desconfiar del discurs de Puigcercós i convertir Joan Carretero en el nou líder d’ERC.

Pel que fa a la Secretaria General comencem el nostre repàs amb Rafael Niubó. En Niubó forma part de l’entorn de Josep Lluis Carod Rovira i ha desenvolupat diversos càrrecs al seu costat, però resulta especialment conegut per les seves campanyes a favor de les seleccions esportives catalanes. Malgrat aquest fet no resulta prou conegut entre la militància ni tampoc té un discurs propi mes enllà dels plantejaments de Carod Rovira, pel que la seva derrota està completament assegurada. Joan Ridao és el portaveu parlamentari d’ERC al Congrès dels Diputats i malgrat disfrutar d’una bona preparació és un candidat marcat de carisma entre la militància, donat que se’l veu excessivament identificat amb Puigcercós. Uriel Bertrán és un jove de carrera brillant i molt prometedora que té entre els seus èxits haver fet de les JERC una organització potent dins de les joventuts polítiques catalanes. Era un habitual del cercle de Joan Puigcercós i va ser un dels principals defensors del Govern d’Entesa per anar desvinculant-se poc a poc del mateix, fins que poc desprès de les darreres Eleccions Municipals va marxar de l’executiu d’ERC tot trencant amb Puigcercós per formar el corrent Esquerra Independentista. En pocs mesos va formar un discurs prou atractiu tot connectant amb els sectors sociològics de la formació, fet que li va suposar ser l’autèntic triomfador de la Conferència Nacional ja que va estar a punt de provocar la ruptura del Govern d’Entesa amb una esmena que va presentar. Parteix com a clar favorit per assolir el càrrec de secretari general, donat el grau de coneixement que ha adquirit durant els darrers mesos i sobretot la seva capacitat per connectar amb l’entorn social i professional d’ERC. Per acabar aquest repàs als diferents candidats que opten a la secretaria general hem de mencionar a Rut Carandell que es presenta en representació del Reagrupament. Ni que dir té que forma part del cercle de Joan Carretero i que va desenvolupar càrrecs de confiança al departament de Governació quan aquest va ser conseller. Carandell posseeix un perfil tècnic que la fa desconeguda, pel que és poc probable que pugui sortir victoriosa d’aquesta batalla.

Mariano Rajoy inicia el camino de la renovación con buen pie pero el Partido Popular entra en crisis:

El pasado 31 de Marzo tuvo lugar en Madrid la reunión de la Junta Directiva Nacional del Partido Popular. Durante dicha reunión se tomaron decisiones trascendentales, como la convocatoria del Congreso Extraordinario para el fin de semana del 20 de julio en Valencia o la designación de Soraya Sáenz de Santamaría y de Pío García Escudero como portavoces de los populares en el Congreso y el Senado respectivamente.

El nombramiento de Soraya Sáenz de Santamaría y Pío García Escudero demuestra que el Partido Popular ha iniciado, bajo el liderazgo de Mariano Rajoy, el camino hacia la renovación necesaria para poder evitar fenómenos como el voto del miedo que tuvo lugar en Catalunya y que el pasado 9 de Marzo les arrebató la victoria que tenían al alcance de la mano. Tanto Soraya Sáenz de Santamaría como Pío García Escudero son personas centristas, positivas y moderadas capaces de construir un discurso serio, correcto en las formas y contundente en el fondo, que se aleja por completo de la imagen de radicalidad que ha ofrecido el PP durante la pasada legislatura al hacer hincapié en asuntos como la Guerra de Irak, el 11-M, el Estatut de Catalunya o el fallido proceso de paz en el País Vasco. Y es que tras ver el discurso realizado con motivo del Debate de Investidura de José Luís Rodríguez Zapatero podemos asegurar que Mariano Rajoy ha iniciado el camino de la renovación con buen pie, pues supo hallar a la perfección los hechos y los argumentos correctos para criticar el discurso de Zapatero siendo correcto en la forma pero contundente en el fondo. Especialmente brillante estuvo Rajoy respecto a la cuestión de la crisis hídrica de Catalunya, demostrando que si de ahora en adelante aprovecha de forma tan eficaz los errores del Gobierno será capaz de eliminar la ventaja que le lleva el PSOE.

Pero Mariano Rajoy no ha sido capaz de cohesionar a los suyos tras las elecciones y el partido se desliza por un terreno muy peligroso que le ha llevado a entrar en crisis. Todo ello se hace evidente echando un vistazo a Internet, dónde han surgido diversas webs de carácter no oficial que demuestran la existencia de un de un profundo debate entre la militancia popular. Así pues, militantes adictos a Esperanza Aguirre han abierto la web www.esperanza2012.com y militantes partidarios de Alberto Ruiz Gallardón han inaugurado www.gallardon2012.com, mientras se suceden las webs contrarias a Gallardón y Aguirre respectivamente. Finalmente, la hasta ahora desconocida militante madrileña María Cristina Castro anunció su intención de disputar el liderazgo a Mariano Rajoy para retirase posteriormente y dar lugar a un tercer colectivo, que bajo la web www.democraciapp.es apuesta por una profunda renovación del Partido Popular mediante la mejoría de la organización y una clara apuesta por la transparencia y la organización interna. Es una situación claramente esperpéntica, un auténtico sainete que en mitad de los esfuerzos de Mariano Rajoy deteriora gravemente la imagen del PP que había empezado a mejorar tras las elecciones.

No obstante, por el momento Esperanza Aguirre ha sido la única que ha mostrado veladas intenciones de disputar el liderazgo del partido a Mariano Rajoy. Lo hizo un día antes de la investidura en el marco del Casino de Madrid dónde pronunció un discurso de contenido centrista que debe valorarse positivamente en su conjunto, pero que presenta algún matiz negativo. Sin ningún género de dudas Esperanza Aguirre está plenamente capacitada para liderar el Partido Popular, pues como Mariano Rajoy también es capaz de construir un nuevo discurso contundente en el fondo y correcto en las formas. Sin embargo debe desmarcarse del nocivo apoyo que le prestan determinados medios como COPE, Intereconomía o El Mundo conocidos por sus posiciones ultramontanas, porque Esperanza Aguirre corre el riesgo de aparecer identificada con unas posiciones radicales que como hemos señalado anteriormente no son las suyas. Asimismo, su referencia a la victoria en la batalla de las ideas fue bastante desafortunada, pues la Presidenta de la Comunidad de Madrid puso ejemplos de esta concepción que a mi juicio son claramente contrarios a la superioridad de los valores centristas. El centrismo basa su superioridad en unos fundamentos profundamente arraigados a la razón humana, a lo racional y la defensa de la boda entre los homosexuales en base al matrimonio y no a la unión civil va radicalmente en contra de los postulados del centrismo. El centrismo apuesta por la fórmula de la unión civil como solución al reconocimiento de los derechos de los homosexuales y el matrimonio homosexual forma parte de otros valores que nada tienen que ver con los valores del centrismo. La batalla de las ideas centrista se gana desde la razón, defendiendo soluciones racionales a problemas reales con el objetivo de conseguir el apoyo de la opinión pública a tus postulados, nunca aceptando tácitamente las posiciones de tus rivales, porque son ellos entonces quienes ganan la batalla de las ideas. Y en base a todo ello debo lanzar una seria advertencia: el Partido Popular y quienesquiera que sean sus líderes perderán cualquier tipo de legitimidad para representar el centrismo español si apuestan por la defensa de posiciones completamente frívolas e irracionales en materias que requieren una solución profunda, seria y meditada como el aborto o la eutanasia. Porque dichas posiciones frívolas son radicalmente contrarias al pensamiento centrista e incluso se sitúan extramuros de los grandes partidos socialdemócratas de tradición europea. Y para acabar este parágrafo debo recordar las palabras de Adolfo Suárez que deben ser la guía para todo aquél que quiera dedicarse a la noble y preciosa causa del centrismo en España: Hay que elevar a nivel de Gobierno simplemente lo que a nivel de calle es normal.

Si finalmente Esperanza Aguirre decidiera disputar el liderazgo del Partido Popular a Mariano Rajoy en el congreso de Valencia saldría derrotada. Mariano Rajoy revalidaría el liderazgo popular con el apoyo aplastante de Galicia, Navarra, Comunidad Valenciana, Murcia, La Rioja, Baleares o Andalucía, mientras Esperanza Aguirre ganaría claramente en Madrid, País Vasco, Catalunya, Castilla la Mancha, Castilla y León o Asturias. Esta rápida proyección indica que la victoria de Mariano Rajoy sobre Esperanza Aguirre sería amplia pero suficiente y en ningún caso humillante para esta última. Sin embargo, durante esta última semana ha aparecido alguna señal que indica claramente que quizás el voto de algunas representaciones regionales no esté tan cerrado como pudiera parecer. Es el caso de la Comunidad Valenciana, dónde esta semana ha tenido lugar una importante crisis en el seno de Nuevas Generaciones de la comunidad, al ser difundido por miembros desconocidos de la organización juvenil popular en la región levantina un falso comunicado dando apoyo a Esperanza Aguirre y la convocatoria de un acto conjunto con Nuevas Generaciones de Madrid, en apoyo a la presunta aspirante al liderazgo de los populares. Dicho comunicado ha sido desmentido por la dirección de Nuevas Generaciones en la Comunidad Valenciana y no ha quedado clara la posición de las juventudes populares valencianas, con lo cuál la posición oficial de los compromisarios valencianos representada por Francisco Camps queda en entredicho y aumentan las posibilidades de que pudiera haber alguna sorpresa.

Finalmente el congreso regional del Partido Popular en Catalunya ha sido convocado para los días 6 y 7 de julio en Barcelona. Daniel Sirera ya ha anunciado su intención de optar a la reelección, pero Montserrat Nebrera también ha hecho públicas sus aspiraciones de disputarle el liderazgo. En caso de configurarse dicho escenario Daniel Sirera sufriría una contundente y humillante derrota frente a Montserrat Nebrera convirtiéndose así en la nueva líder de los populares catalanes, pues Nebrera cuenta con muchos más apoyos en el interior del partido que Sirera, cuyo control no va más allá de su fiel y poco competente portavoz parlamentaria Carina Mejías.

El PNV tras las Elecciones Generales

Las Elecciones Generales celebradas el pasado 9 de marzo han supuesto para el PNV un ligero retroceso en sus posiciones pasando de 7 a 6 escaños, pero sin embargo los centristas vascos mantienen su grupo parlamentario y ratifican su privilegiada posición como una de las fuerzas políticas más importantes del escenario político español pues son la cuarta fuerza de nuestro país.

Tras las Elecciones Generales se abre un período muy interesante y muy intenso en relación al PNV. La firme posición que le ha dado la última cita electoral le permite desarrollar un papel importante en la política española, pero sin embargo el lehendakari Juan José Ibarretxe mantiene desde el pasado mes de octubre un auténtico desafío al sistema democrático español: el segundo desafío en importancia tras el Golpe de Estado del 23 de febrero de 1981. Todo ello significa que el PNV se halla sumido en una doble paradoja que debe solucionar de forma inmediata y urgente.

Lógicamente dicha paradoja se traduce en una división interna del PNV en dos sectores. Por un lado nos encontramos al sector soberanista formado por los miembros del Gobierno Vasco y liderado por Juan José Ibarretxe que pretende convocar un referéndum para que los vascos decidan si quieren celebrar un referéndum acerca de la autodeterminación, siguiendo la línea del llamado derecho a decidir. Sin embargo, por otro lado nos encontramos con el sector pragmático formado en su mayoría por el grupo parlamentario en Cortes Generales y por los dirigentes del PNV en Vizcaya como Josu Jon Imaz, Iñigo Urkullu, Iñaki Azkuna o Iñaki Anasagasti. Dicho grupo rechaza cualquier tipo de desafío o salida rupturista apostando de forma decidida por la reforma del Estatuto de Gernika y la implicación activa en la gobernabilidad de España.

Así pues la partida se desarrolla de forma simultánea en dos mesas y dos lugares distintos: el tablero estatal y el tablero vasco. En el tablero nacional los dirigentes vizcaínos encabezados por Josu Erkoreka pondrán sus cartas encima de la mesa para negociar con el PSOE la investidura de José Luís Rodríguez Zapatero. Actúan totalmente al margen e ignorando al Gobierno vasco y sus condiciones para apoyar la investidura de Zapatero no van más allá de la mejora tradicional y anual del Concierto Económico junto a la ya mencionada reforma del Estatuto de Gernika ya asumida y compartida por el PSE de Patxi López. No son condiciones inasumibles, pero por el momento el PSOE no ha mostrado una decidida voluntad de acuerdo con el PNV dado que no ha habido negociación directa entre ambas partes y por lo tanto se ha limitado única y exclusivamente a sondear la voluntad general de todos y cada uno de los grupos en el marco de sendas rondas de conversaciones dirigidas por José Blanco y José Antonio Alonso. Ante esta situación el PNV adoptará una posición prudente y expectante fundamentada en el wait and see y se abstendrá ante la investidura de Zapatero.

En el tablero vasco nos hallamos en mitad del período que puso en marcha Juan José Ibarretxe para alcanzar bilateralmente un acuerdo entre el Gobierno vasco y el Gobierno central acerca de la formulación del denominado derecho a decidir. Como no existe ningún tipo de negociación, durante el mes de junio expirará dicho período sin acuerdo y el lehendakari comparecerá ante el Parlamento Vasco para someter a votación la convocatoria de un referéndum sobre el derecho a decidir. Los diputados vizcaínos del PNV en el Parlamento Vasco votarán en contra de la iniciativa del lehendakari y este saldrá derrotado, con lo cuál Eusko Alkartasuna y Ezker Batúa abandonarán el Gobierno vasco y Ibarretxe deberá convocar elecciones anticipadas. En esas Elecciones al Parlamento Vasco el candidato del PNV no sería Ibarretxe y podría ser Josu Jon Imaz.

Entonces, tras las Elecciones al Parlamento vasco se formalizaría un pacto muy beneficioso entre PNV y PSOE que se caracterizaría por la formación de un gobierno de coalición en Euskadi y por un papel activo del PNV en la política española que incluso podría incluir ministros peneuvistas en el Gobierno central, hecho inédito desde el inicio de la trayectoria democrática española en 1977. Sería un pacto dotado de gran potencia y estabilidad que sería histórico y que por lo tanto repercutiría en beneficio de Euskadi y del conjunto de España, pues renovaría el histórico pacto de la Monarquía constitucional con Euskadi como parte singularizada del Estado español.

CIU després de les Eleccions Generals

Les Eleccions Generals celebrades el passat 9 de març han suposat per Convergència i Unió el manteniment de les seves posicions, tot repetint els deu escons que ja disposava durant la darrera legislatura. D’aquesta manera CIU es consolida com la tercera força política de l’Estat i sobretot, com una formació important dins de l’escenari polític espanyol. Els resultats obtinguts per CIU a les Eleccions Generals poden considerar-se positius, ja que ha estat la única formació nacionalista que ha aconseguit resistir la brutal polarització que s’ha donat durant la present cita electoral.

Així doncs, un cop passades les eleccions ha arribat l’hora de negociar. Ha arribat l’hora de que Convergència i Unió distribueixi les seves cartes sobre la taula per negociar el seu grau d’influència dins la política espanyola en un moment extremadament complicat. És un moment complicat perquè Catalunya es troba inmersa dins d’una crisi molt greu que marca els pitjors moments de la nostra història col·lectiva d’ençà la fi de la dictadura franquista. Durant la darrera legislatura el Govern del PSOE no ha complert els seus compromisos vers Catalunya i el Govern d’Entesa és incapaç d’afrontar els reptes que marquen el futur del nostre país, pel que sens dubte CIU ha de fer valer la força renovada que li han donat les Eleccions Generals per subvertir aquesta situació. Les Eleccions Generals les ha guanyat el PSOE i els socialistes s’hauran d’asseure amb CIU per negociar la investidura de José Bono com a President del Congrès i la investidura de José Luís Rodríguez Zapatero com a President del Govern. Ras i curt això significa que la negociació amb els socialistes es dividirà en dues parts.

La primera part serà la negociació sobre la composició dels òrgans del Congrès. Apriorísticament Convergència i Unió ha de votar en contra de l’elecció de José Bono com President del Congrès, ja que el polític manxec està totalment en contra de la visió plural real d’Espanya i no presenta l’actitud personal de discreció adequada per un càrrec d’aquestes característiques. CIU aspira a revalidar la vice-presidència segona del Congrès i la presidència de diverses comissions. Tenint en compte les circumstancies actuals la defensa dels interessos de Catalunya és la prioritat absoluta numero ú de Convergència i Unió i per tant, la Federació pot prescindir de la seva presència dins dels òrgans directius del Congrès. De totes formes, malgrat el vot contrari a l’elecció de José Bono la presència de CIU als òrgans directius del Congrès sembla assegurada i en el cas del Senat, aquesta presència dins dels òrgans directius de la cambra baixa queda completament confirmada.

La segona part de la negociació serà la investidura de José Luís Rodríguez Zapatero. Les condicions de Convergència i Unió per recolzar la investidura de Zapatero s’han de basar en tres pilars fonamentals: un pacte escrit amb contingut i terminis per desenvolupar l’Estatut de Miravet i un altre pacte escrit amb contingut i terminis sobre actuacions en matèria d’infrastructures per solucionar l’emergència ferroviària i aeroportuària que està patint Catalunya De moment, els primers indicis semblen confirmar els pitjors presagis respecte l’actitud del PSOE, ja que els socialistes pretenen encarar la present legislatura de la mateixa forma segons van encarar la pasada, o sigui: en base a la improvisació, la ineficàcia i la ineficiència. I es que en lloc de negociar els acords per la investidura seguint una metodologia sistematitzada amb negociacions individualitzades per a cada grup han fet dues rondes generals de conversacions dirigides per José Blanco i José Antonio Alonso. D’aquesta manera és impossible abordar de forma eficaç i completa les demandes plantejades per Convergència i Unió donada l’absència de temps material i de voluntat per part del PSOE. I es que no hi haurà satisfacció per part dels socialistes de les condicions plantejades per CIU sobre el nostre recolzament a la investidura...

Així doncs s’albira un hipotètic vot contrari de Convergència i Unió a la investidura de José Luís Rodríguez Zapatero. Si el PSOE no satisfà les dues condicions abans esmentades, sens cap mena de dubte CIU ha de votar en contra de la investidura de Zapatero i adoptar una postura de força opositora al Govern de l’Estat. Sens cap mena de complexes CIU ha de situar-se entre les forces que conformen la oposició a Espanya per defensar els interessos de Catalunya davant els incompliments, les mentides i els enganys del PSOE. Als inicis de l’anterior legislatura ja es va optar per l’abstenció i en les circumstàncies actuals seria un gran frau pels catalans que Convergència i Unió s’abstingués podent expressar un posicionament contrari. Mentrestant, el Govern d’Entesa es troba clarament ferit de mort degut a la seva greu paràlisi interna i a ben segur no trigarà gaire en trencar-se, tot derivant aquesta situació en la convocatòria d’Eleccions al Parlament, davant les quals CIU es trobarà en una posició immillorable per assumir el Govern de Catalunya, sempre i quan segueixi una estratègia basada en un discurs de fons basat en la defensa contundent dels interessos de Catalunya. Però la defensa contundent dels interessos de Catalunya no es pas incompatible amb les formes centristes que sempre han caracteritzat la Federació. I es que si Convergència i Unió vol guanyar de veritat ha d’aparcar les truculències de les anteriors eleccions protagonitzades pel DVD Confidencial.cat. Pel bé de Catalunya molts respirarem alleugerits si David Madí no s’encarrega de dirigir la campanya.