Las Elecciones Municipales del pasado 27 de mayo han ratificado de nuevo que Euskadi es un país extremadamente plural conformado por diversas opciones políticas que representan a todo ciudadano vasco. Dichas opciones precisan ser administradas por una fórmula de gobernabilidad caracterizada por la transversalidad y la moderación. Si la pluralidad en el panorama político vasco es un hecho positivo sin embargo resulta un hecho negativo que la sociedad vasca, tradicionalmente participativa, se haya tornado abstencionista. En estas elecciones los niveles de participación se han situado entre el 55 y el 60% cuando habitualmente rondan el 70%. Puede esta circunstancia ser puntual o bien marcar el inicio de una tendencia preocupante que en el futuro tienda a ampliarse y a agravarse ya que los vascos se han quedado en casa porque están lastrados por el desánimo al ver que ETA – Batasuna están frustrando una nueva oportunidad para alcanzar la normalidad política. Euskadi es la región más rica y avanzada de España con un capital fortísimo a todos los niveles de la actividad humana por lo que sería lamentable que los vascos entrasen en una espiral como aquella en la que han entrado los catalanes dado que el mejor rechazo que puede recibir ETA es la indiferencia por parte de unos ciudadanos que se esfuerzan en hacer prosperar su país, cultivando la envidiable imagen de tierra próspera y avanzada que tenemos el resto de españoles respecto a los vascos, sobretodo los catalanes que vemos que nuestra tierra se hunde en el escarnio mientras los vascos tiran adelante en pleno dinamismo a pesar del gravísimo problema que desde hace cuarenta años significa ETA.
a) Partido Nacionalista Vasco (PNV) – El PNV ha reafirmado de nuevo su histórica hegemonía en Euskadi al ganar de nuevo unas elecciones municipales aunque ha experimentado un fuerte retroceso como consecuencia de la suma de tres factores: la concurrencia de Eusko Alkartasuna por separado, la presencia de los abertzales de ANV en varios municipios y la sucesión de diversos escándalos de corrupción en Guipúzcoa relacionados con el sector del partido dirigido por Joseba Eguibar.
Así pues, los mejores resultados del partido han sido cosechados por el sector vinculado a Josu Jon Imaz en Vizcaya. A pesar de la bajísima participación registrada en la ciudad de Bilbao con cuotas históricas de tan sólo un 55% de participación su carismático alcalde Iñaki Azkuna ha revalidado de nuevo su cargo sin despeinarse y reedita sin ningún tipo de problemas la alianza puesta en marcha durante la pasada legislatura con Izquierda Unida. En las Juntas Generales continuará mandando el PNV a pesar de haber perdido la mayoría absoluta gracias a un pacto tripartito con IU-EB / Aralar y EA. Sin embargo los centristas vascos sufren pérdidas dolorosas al perder sus históricos feudos de Basauri y Getxo siendo esta última pérdida especialmente dolorosa dado que este municipio vizcaíno ha sido históricamente el núcleo de la oligarquía industrial vasca que tradicionalmente ha estado vinculada al PNV y ahora le ha girado la espalda para entregarse al Partido Popular.
Pero dónde el retroceso ha sido evidente es en Guipúzcoa dónde los nacionalistas se han llevado una auténtica galleta como consecuencia de la presentación de ANV en algunos municipios señalados de la provincia, la presentación por separado de EA pero sobretodo los escándalos de corrupción vinculados con el núcleo próximo a Joseba Eguibar. Este último aspecto condujo a un cambio de candidato en las Juntas Generales pero no se ha podido evitar, incluso con sorpresa incluida, la pérdida de un resorte de poder importantísimo por el dinero que mueve poniendo fin al dominio histórico de los nacionalistas en la provincia que ahora tendrán que pasar a la oposición puesto que el socialista Miguel Buen les ha birlado la diputación tras treinta años de hegemonía. Asimismo los peneuvistas han perdido también bastiones históricos en Guipúzcoa como Zarauz dónde gobernaba con un aplastante 64% de los votos y que ahora ha caído en manos de EA. Es evidente que ante estos resultados de pura hecatombe los peneuvistas deberían proceder a la renovación profunda de la dirección del partido en Guipúzcoa para lo que es preciso que tanto Joseba Eguíbar como los suyos abandonen todo puesto de responsabilidad en la provincia.
Los resultados tampoco han sido buenos en Álava donde el PNV se ha quedado una vez más fuera del poder en los instituciones relevantes como Ayuntamiento de Vitoria y Diputación General alavesa. Aquí estos malos resultados también cobran un especial protagonismo porque la provincia es el lugar natal de Juan José Ibarretxe y el partido está controlado en Álava por sus fieles.
En definitiva, los resultados de estas Elecciones Municipales marcan para los peneuvistas el fin de un ciclo y el inicio de uno nuevo. El fin de un ciclo radicalizado que empezó con la retirada de Xabier Arzalluz y que quedó marcado por la presentación y naufragio del conocido Plan Ibarretxe. Ahora los más radicales encabezados tanto por Ibarretxe como Eguíbar han quedado desautorizados y en un plazo no largo de tiempo quedarán desplazados y relevados por los moderados encabezados por Josu Jon Imaz. Así pues, se abre una etapa de auténtica renovación en el PNV caracterizada por el centrismo que dará al partido un destacado protagonismo en la escena nacional y que le llevará a continuar liderando Euskadi. Dato a confirmar por el futuro: el próximo candidato a lehendakari será Josu Jon Imaz y el presidente del partido Iñigo Urkullu.
b) Partido Socialista de Euskadi (PSE-EE/PSOE) – El PSE ha sido el partido que ha salido más beneficiado de estas elecciones puesto que se ha convertido en la fuerza hegemónica en las provincias de Guipúzcoa y Álava. Este hecho se ha debido a la buena valoración ciudadana de la tarea que han hecho los socialistas de Patxi López en el malhadado proceso de paz.
En Vizcaya han reafirmado su dominio histórico sobre los municipios de la margen izquierda del Nervión como Baracaldo o Portugalete y han ampliado su poder a bastiones históricos del PNV como Basauri. A pesar de la mala relación y de las críticas mutuas lanzadas durante el proceso de paz el pacto constitucionalista entre PSE-EE / PSOE ha demostrado su plena vigencia tras estas elecciones y permitirá a los socialistas gobernar en todos los lugares anteriormente mencionados y al PP tocar poder.
Sin embargo ha sido en Guipúzcoa dónde los socialistas han obtenido sus mejores resultados ganando Miguel Buen de forma sorprendente en las Juntas Generales de la provincia que gobernarán por vez primera desde la instauración de la democracia con el apoyo de EA e IU-EB / Aralar. En San Sebastián ha revalidado de nuevo el histórico Odón Elorza su dominio sobre la alcaldía pudiendo desprenderse del apoyo del PP con el que nunca se ha sentido muy cómodo para gobernar junta a EA e IU-EB / Aralar. Estos históricos resultados se complementan con la conquista de municipios que históricamente habían estado en manos nacionalistas o batasunas como es el caso de Mondragón o Hernani.
Y finalmente en Álava gracias al buen funcionamiento del pacto constitucionalista a pesar de lo cuestionado que ha sido durante la última legislatura los socialistas podrán hacerse con la alcaldía de Vitoria gracias al apoyo del PP mientras en las Juntas Generales los socialistas apoyan al PP convirtiendo a la provincia en territorio no nacionalista.
c) Partido Popular (PP) – En términos generales los populares vascos han retrocedido respecto las pasadas elecciones municipales pero podrán tocas poder en un importante numero de municipios vascos gracias a la reedición del pacto constitucionalista con los socialistas. En este pacto los populares dan más de lo que reciben pero en estas elecciones han logrado un éxito importante al hacerse con la alcaldía de Getxo en la que la popular Marisa Arrúe gobernará desbancando al histórico peneuvista Iñaki Zorroaoa. En Guipúzcoa gobernarán apoyando a los socialistas en municipios como Rentería y en Álava pierde la alcaldía Alfonso Alonso pero el pacto constitucionalista se mantiene y en un cambio de cromos con los socialistas logran mantener las Juntas Generales.
d) Acción Nacionalista Vasca (ANV) - En aquellos municipios en los que el Tribunal Supremo ha autorizado la presencia de candidaturas de ANV los abertzales han obtenido el voto de retorno batasuno que en las anteriores elecciones había ido a parar al PNV. Así pues han irrumpido en Baracaldo con tres concejales pero ha sido en la provincia de Guipúzcoa dónde han cosechado una mayor fortaleza ya que en ella siempre se han situado los tradicionales feudos de Batasuna como ha sido el caso de los municipios de Hernani, Pasajes o Mondragón. En estos tres últimos municipios han obtenido la victoria pero se quedarán sin gobernar gracias a la formación de gobiernos municipales de concentración entre las restantes fuerzas políticas.
e) Eusko Alkartasuna (EA) – Estas han sido las primeras elecciones municipales en las que la formación socialdemócrata ha decidido presentarse en solitario rompiendo su coalición con el PNV que mantenía desde 1999. Esta decisión le ha reportado beneficios en Guipúzcoa dado que esta provincia ha sido el lugar dónde históricamente ha cosechado mejores resultados la pequeña formación nacionalista pero en cambio su presentación en solitario ha sido un auténtico fracaso en Vizcaya dónde solo ha obtenido un diputado provincial y se ha quedado fuera de los principales municipios incluyendo a Bilbao, mientras que en Vitoria los resultados han sido ligeramente mejores aunque tampoco han sido para tirar cohetes. Sin embargo su flamante posición de independencia le permite no estar ligada a nadie y pactar con PSE o PNV dependiendo de las circunstancias e intereses.
d) Izquierda Unida – Aralar (IU-EB / Aralar) – La recién estrenada coalición entre ambas formaciones no ha surtido el resultado esperado por lo que planea sobre el aire la incertidumbre con respecto a su reedición de cara a futuras convocatorias electorales. Esto ha sido así porque tanto en Vizcaya como en Álava la suma de ambas formaciones ha sido menor a los votos que obtuvieron cada una de ellas por separado en las últimas elecciones, mientras que en Guipúzcoa si que ha tenido éxito la coalición, porque han sumado juntas más votos que por separado dado que esta provincia es dónde Aralar ha obtenido siempre históricamente más votos. Sin embargo, podrán influir en la gobernación de las instituciones vascas pactando tanto con el PNV (Juntas Generales de Vizcaya y Bilbao) como con el PSE (Juntas Generales de Guipúzcoa y San Sebastián).
Saturday, June 30, 2007
Les Eleccions Municipals a Catalunya (II):
c) Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) – El resultat dels republicans era la principal incògnita d’aquestes eleccions. Una incògnita que va més enllà d’això per a representar un interrogant sobre el futur polític de Catalunya. I es que només un parell de mesos després d’haver pres la decisió de reeditar de nou el Tripartit bis tot fent Montilla president les veus internes van començar a despertar tot rebutjant l’estratègia presa mesos enrere. En aquells mesos a nivell intern d’ERC tothom semblava recolzar l’estratègia decidida però no era així perquè Joan Carretero va trencar el silenci per assumir el liderat intern d’aquells que dintre dels republicans no estaven d’acord amb les decisions preses.
L’harmonia a l’interior del Govern d’Entesa només va durar un parell de mesos i presionada pel Reagrupament els republicans van haver de començar a marcar perfil propi a partir del Consell Nacional de març, tot desestabilitzant seriosament al govern amb la proposta de Xavier Vendrell i d’aquesta manera el partit afrontava les municipals sense un líder propi, en caos intern.
Davant d’aquesta situació es pronosticava una sonora patacada dels republicans a les eleccions i aquest fet s’ha fet realitat obrint-se un negre escenari amb la major cruesa per a ERC però no només per ells sinó també per a la supervivència del Govern d’Entesa i l’estabilitat de Catalunya. En termes generals els republicans mantenen la quota de quatre caps de comarca aconseguits a les darreres eleccions però quan concretem podem veure que han retrocedit de forma clara. A la ciutat de Barcelona, Jordi Portabella ha retrocedit un regidor i ha passat a ser la darrera força política de la capital de Catalunya perquè el seu electorat ha castigat el que ha considerat una estratègia subordinada als socialistes, però ha vist l’error i fent de la necessitat virtut ha fet previsió de futur essent el primer en qüestionar la viabilitat de la fórmula tripartita tot deixant en minoria a Jordi Hereu, situació que podria marcar el principi de la fi de l’hegemonia socialista a Barcelona. D’aquesta forma, Portabella s’afegeix amb veu pròpia al caos intern d’ERC ja que el seu desmarcament del tripartit el permet presentar-se com l’home que necessita la formació per fer el seu canvi estratègic.
A l’Àrea Metropolitana els republicans no han aconseguit avançar i a les comarques de l’interior de Catalunya com Vic, Manresa o Berga han patit una clara patacada que l’ha fet renunciar al govern. A d’altres indrets de Catalunya també es fa evident aquest retrocés com es el cas de Falset, la Seu d’Urgell o Puigcerdà tot i que en el conjunt general mantenen les quatre alcaldies en forma de caps de comarca aconseguits a les darreres eleccions.
Des del govern és Josep Lluís Carod Rovira el màxim defensor de l’estabilitat del mateix sense cap mena de correcció estratègica. També al govern Joan Pugicercós és una mica més exaltat però es capaç de liderar als seus tal i com s’havia dit. Xavier Vendrell fou el detonant de l’actual situació amb les seves declaracions però tampoc és capaç d’exercir un lideratge. I mentrestant, Joan Carretero està agafant cada vegada més força amb el Reagrupament que ja compta amb el suport de mil militants. Finalment, s’ha afegit a la llista Jordi Portabella que malgrat el seu desvinculament de l’estratègia tripartita no genera ni la credibilitat ni l’entusiasme suficient i un grup de joves dirigents liderats per Uriel Bertrán sota el moviment Esquerra Independentista ha aconseguit agrupar en pocs dies a quatre-cents militants.
Els nervis estan a flor de pell però també al Govern d’Entesa on torna de nou el Dragón Khan fent perilloses giragonses fruit de la inestabilitat dels republicans que comencen a pensar que la fórmula del tripartit d’esquerres és un mal negoci. I es que el diagnòstic és ben clar: el tripartit bis no ha superat la prova de les Eleccions Municipals...
Jo vaig dir que si ERC no obtenia uns bons resultats sortiria Carretero en tromba per posar punt i final a la etapa Carod – Puigcercós tot fent-se amb el lideratge de la formació i imprimint un canvi radical en l’estratègia, que posaria punt i final al Govern d’Entesa. I dit i fet: el 30 de juny tindrà lloc a Barcelona la constitució oficial del Reagrupament com a corrent al si d’ERC amb un nombre de militants al voltant del 10% i l’autèntica prova de foc serà el proper 7 de juliol amb el Consell Nacional on demanaran la convocatòria d’un Congrès Extraordinari per fer fora a la direcció actual.
Al Consell Nacional del passat 22 de març en Carretero va presentar els seus posicionaments i desencadenà tal turbulència interna que va fer retornar un Dragón Khan que va estar a punt de fer descarrilar el Govern d’Entesa. Així que el proper 7 de juliol serà clau per a determinar el curs de la política catalana perquè el grup de l’Esquerra Independentista de Bertrán i Aragonès també aprofitaran el Consell Nacional per a demanar un congrès extraordinari. Bertrán ja ha deixat el seu càrrec al si de l’Executiva i s’ha posat en contacte amb Carretero trobant un elevat grau de coincidència en els seus posicionaments pel que és més que probable que el proper 7 de juliol aconsegueixin la convocatòria del congrès al sumar el 10% de signatures requerit.
Arribats a aquest punt l’ajornada crisi tindria lloc i de forma quasi segura davant la convocatòria del congrès extraordinari tant Carod com Puigcercós haurien de presentar la seva dimissió i acte seguit quedaria constituïda una gestora que s’ocuparia del partit fins desprès de l’estiu. Mentrestant i amb l’excusa de preservar la estabilitat institucional de Catalunya tots dos continuarien al govern fins la celebració del congrès. Una vegada arribats al mateix la nova direcció decidiria la continuïtat o bé la sortida d’ERC del Govern de la Generalitat però de totes formes tant Carod com Puigcercós abandonarien els seus càrrecs marcant la fi del seu protagonisme polític.
d) Partit Popular (PP) – En termes generals els populars catalans han mantingut els resultats assolits a les passades eleccions però si fem un repàs detallat dels mateixos podem veure un retrocés important al territori, circumstància que el situa lluny de ser una força plenament vertebrada a Catalunya perquè posseeix una bona implantació a les zones urbanes però la seva implantació al territori és molt deficitària.
Així doncs, els populars han aconseguit mantenir els seus resultats gràcies al lleuger retrocés experimentat a l’Àrea Metropolitana i a la ciutat de Barcelona que ha tingut el seu màxim exponent a Badalona on en Xavier García Albiol ha aconseguit situar als populars com a segona força gràcies a que ha sapigut capitalitzar el descontentament existent a la ciutat amb la gestió socialista. Al marge d’aquest fet l’ascens anteriorment mencionat no serveix per a que els populars surtin de la insignificància malgrat podrien compartir el govern de Sabadell amb els socialistes.
Però quan sortim de Barcelona el panorama és particularment desolador. A Tarragona deixaran d’influir al govern municipal i només a Gandesa disfrutarán de capacitat d’influència gràcies a un pacte amb independents. A Lleida només tindran representació a sis dels onze caps de comarca i només a Viella influiran juntament amb CIU. I a Girona la seva presència està reduïda a la més absoluta testimonialitat sense influència enlloc.
Els mobles s’han salvat però es evident que al PP de Catalunya les coses no rutllen. L’arribada de Josep Piqué havia de servir per imprimir als populars catalans un gir centrista capaç de dur-los cap a posicions plenament moderades tot sortint de la ultramontaneitat habitual. En un primer moment l’estratègia va ser exitosa però aviat es va anar en orris com a conseqüència de la incapacitat de Piqué per unir a tots els sectors sota el seu liderat i per la fixació d’una estratègia per Catalunya relacionada amb l’Estatut completament contraproduent pels interessos dels populars catalans.
El PP de Catalunya es troba en crisi perquè la seva direcció actual no és capaç de difondre ni un missatge ni una estratègia terrible. Aquesta situació arribarà a la seva fi amb la celebració de les Eleccions Generals quan Josep Piqué abandonarà el liderat dels populars catalans i marxarà a la política nacional encapçalant la llista del PP per Barcelona. Llavors es situarà al front del partit Montserrat Nebrera que té moltes ganes de dedicar-se a la política catalana i hi està completament capacitada ja que té un missatge d’oposició al Tripartit bis molt eficaç i fins i tot més potent que el d’Artur Mas. A més es capaç d’unir als diferents sectors dels populars sota el seu lideratge com ha demostrat en diversos sopars multitudinaris. Finalment, té el caràcter necessari per afrontar de forma exitosa les envestides de la dreta ultramontana mediàtica encapçalada per Federico Jiménez Losantos.
e) Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUIA): Els ecosocialistes no han obtingut els resultats que esperaven i han retrocedit respecte els bons resultats obtinguts a les passades eleccions. Aquesta circumstància ha estat més coyuntural que no pas estructural i té els seus motius en les continuades polèmiques aparegudes just en plena campanya electoral, relacionades amb polèmics aspectes referents amb la gestió ecosocialista a la conselleria d’Interior i comentaris de Joan Saura respecte la participació electoral.
Així doncs, a nivell de resultats han retrocedit a tot arreu i el trasvàs de vot als socialistes ha estat tant evident que en alguns indrets fins i tot han desaparegut com és el cas de la ciutat de Tarragona i a Lleida s’han quedat amb només un regidor. A Barcelona, Imma Mayol no ha trobat recolzament a la seva oposició a l’ordenança cívica i ha retrocedit tot perdent un regidor. Ara, haurà de governar en minoria a la ciutat de Barcelona conjuntament amb Jordi Hereu.
La seva implantació al territori continua sent mínima ja que com que finalment no s’han complert els pronòstics continuaran sent un partit eminentment urbà. Aquests mals resultats haurien de generar una crisi però en cas de tenir lloc aquesta serà molt petita. De totes formes, durant els darrers mesos certs sectors de la formació han fet palès el seu malestar amb el fet que els ecosocialistes assumissin la gestió del departament d’Interior donat que consideren que una força del caràcter d’ICV-EUIA no s’ha de barrejar amb la imatge repressiva que dóna la direcció de les forces de seguretat. Finalment, aquest fet s’ha traduït en la marxa dels Verds de la formació que han decidit convertir-se en un moviment associatiu perquè els és més còmode no assumir responsabilitats de veritat quedant-se adormits en una demagògia irreal per quan es volen tenir responsabilitats de govern. Així donçs, a partir d’ara la formació pren el nom d’Iniciativa per Catalunya – Esquerra Unida i Alternativa (IC – EUIA). I el pitjor de tot es que no es sap per quant de temps serà així perquè EUIA ja ha protestat diverses vegades al llarg de la legislatura contra la repressió dels okupes o la detenció de presumptes terroristes d’ideologia anarquista.
f) Ciutadans – El partit d’Albert Rivera ha fet la seva irrupció al panorama municipal català amb tretze regidors i una alcaldia. Els resultats de la formació no podien millorar respecte els obtinguts el passat 1 de novembre perquè la barrera electoral per obtenir representació als ajuntaments era més elevada tot passant del 3 al 5%. Així donçs, a nivell concret la formació ha millorat en la majoria dels municipis on ha presentat llistes els resultats respecte les eleccions al Parlament però no n’hi ha hagut prou i només en uns pocs ha pogut accedir als consistoris.
L’harmonia a l’interior del Govern d’Entesa només va durar un parell de mesos i presionada pel Reagrupament els republicans van haver de començar a marcar perfil propi a partir del Consell Nacional de març, tot desestabilitzant seriosament al govern amb la proposta de Xavier Vendrell i d’aquesta manera el partit afrontava les municipals sense un líder propi, en caos intern.
Davant d’aquesta situació es pronosticava una sonora patacada dels republicans a les eleccions i aquest fet s’ha fet realitat obrint-se un negre escenari amb la major cruesa per a ERC però no només per ells sinó també per a la supervivència del Govern d’Entesa i l’estabilitat de Catalunya. En termes generals els republicans mantenen la quota de quatre caps de comarca aconseguits a les darreres eleccions però quan concretem podem veure que han retrocedit de forma clara. A la ciutat de Barcelona, Jordi Portabella ha retrocedit un regidor i ha passat a ser la darrera força política de la capital de Catalunya perquè el seu electorat ha castigat el que ha considerat una estratègia subordinada als socialistes, però ha vist l’error i fent de la necessitat virtut ha fet previsió de futur essent el primer en qüestionar la viabilitat de la fórmula tripartita tot deixant en minoria a Jordi Hereu, situació que podria marcar el principi de la fi de l’hegemonia socialista a Barcelona. D’aquesta forma, Portabella s’afegeix amb veu pròpia al caos intern d’ERC ja que el seu desmarcament del tripartit el permet presentar-se com l’home que necessita la formació per fer el seu canvi estratègic.
A l’Àrea Metropolitana els republicans no han aconseguit avançar i a les comarques de l’interior de Catalunya com Vic, Manresa o Berga han patit una clara patacada que l’ha fet renunciar al govern. A d’altres indrets de Catalunya també es fa evident aquest retrocés com es el cas de Falset, la Seu d’Urgell o Puigcerdà tot i que en el conjunt general mantenen les quatre alcaldies en forma de caps de comarca aconseguits a les darreres eleccions.
Des del govern és Josep Lluís Carod Rovira el màxim defensor de l’estabilitat del mateix sense cap mena de correcció estratègica. També al govern Joan Pugicercós és una mica més exaltat però es capaç de liderar als seus tal i com s’havia dit. Xavier Vendrell fou el detonant de l’actual situació amb les seves declaracions però tampoc és capaç d’exercir un lideratge. I mentrestant, Joan Carretero està agafant cada vegada més força amb el Reagrupament que ja compta amb el suport de mil militants. Finalment, s’ha afegit a la llista Jordi Portabella que malgrat el seu desvinculament de l’estratègia tripartita no genera ni la credibilitat ni l’entusiasme suficient i un grup de joves dirigents liderats per Uriel Bertrán sota el moviment Esquerra Independentista ha aconseguit agrupar en pocs dies a quatre-cents militants.
Els nervis estan a flor de pell però també al Govern d’Entesa on torna de nou el Dragón Khan fent perilloses giragonses fruit de la inestabilitat dels republicans que comencen a pensar que la fórmula del tripartit d’esquerres és un mal negoci. I es que el diagnòstic és ben clar: el tripartit bis no ha superat la prova de les Eleccions Municipals...
Jo vaig dir que si ERC no obtenia uns bons resultats sortiria Carretero en tromba per posar punt i final a la etapa Carod – Puigcercós tot fent-se amb el lideratge de la formació i imprimint un canvi radical en l’estratègia, que posaria punt i final al Govern d’Entesa. I dit i fet: el 30 de juny tindrà lloc a Barcelona la constitució oficial del Reagrupament com a corrent al si d’ERC amb un nombre de militants al voltant del 10% i l’autèntica prova de foc serà el proper 7 de juliol amb el Consell Nacional on demanaran la convocatòria d’un Congrès Extraordinari per fer fora a la direcció actual.
Al Consell Nacional del passat 22 de març en Carretero va presentar els seus posicionaments i desencadenà tal turbulència interna que va fer retornar un Dragón Khan que va estar a punt de fer descarrilar el Govern d’Entesa. Així que el proper 7 de juliol serà clau per a determinar el curs de la política catalana perquè el grup de l’Esquerra Independentista de Bertrán i Aragonès també aprofitaran el Consell Nacional per a demanar un congrès extraordinari. Bertrán ja ha deixat el seu càrrec al si de l’Executiva i s’ha posat en contacte amb Carretero trobant un elevat grau de coincidència en els seus posicionaments pel que és més que probable que el proper 7 de juliol aconsegueixin la convocatòria del congrès al sumar el 10% de signatures requerit.
Arribats a aquest punt l’ajornada crisi tindria lloc i de forma quasi segura davant la convocatòria del congrès extraordinari tant Carod com Puigcercós haurien de presentar la seva dimissió i acte seguit quedaria constituïda una gestora que s’ocuparia del partit fins desprès de l’estiu. Mentrestant i amb l’excusa de preservar la estabilitat institucional de Catalunya tots dos continuarien al govern fins la celebració del congrès. Una vegada arribats al mateix la nova direcció decidiria la continuïtat o bé la sortida d’ERC del Govern de la Generalitat però de totes formes tant Carod com Puigcercós abandonarien els seus càrrecs marcant la fi del seu protagonisme polític.
d) Partit Popular (PP) – En termes generals els populars catalans han mantingut els resultats assolits a les passades eleccions però si fem un repàs detallat dels mateixos podem veure un retrocés important al territori, circumstància que el situa lluny de ser una força plenament vertebrada a Catalunya perquè posseeix una bona implantació a les zones urbanes però la seva implantació al territori és molt deficitària.
Així doncs, els populars han aconseguit mantenir els seus resultats gràcies al lleuger retrocés experimentat a l’Àrea Metropolitana i a la ciutat de Barcelona que ha tingut el seu màxim exponent a Badalona on en Xavier García Albiol ha aconseguit situar als populars com a segona força gràcies a que ha sapigut capitalitzar el descontentament existent a la ciutat amb la gestió socialista. Al marge d’aquest fet l’ascens anteriorment mencionat no serveix per a que els populars surtin de la insignificància malgrat podrien compartir el govern de Sabadell amb els socialistes.
Però quan sortim de Barcelona el panorama és particularment desolador. A Tarragona deixaran d’influir al govern municipal i només a Gandesa disfrutarán de capacitat d’influència gràcies a un pacte amb independents. A Lleida només tindran representació a sis dels onze caps de comarca i només a Viella influiran juntament amb CIU. I a Girona la seva presència està reduïda a la més absoluta testimonialitat sense influència enlloc.
Els mobles s’han salvat però es evident que al PP de Catalunya les coses no rutllen. L’arribada de Josep Piqué havia de servir per imprimir als populars catalans un gir centrista capaç de dur-los cap a posicions plenament moderades tot sortint de la ultramontaneitat habitual. En un primer moment l’estratègia va ser exitosa però aviat es va anar en orris com a conseqüència de la incapacitat de Piqué per unir a tots els sectors sota el seu liderat i per la fixació d’una estratègia per Catalunya relacionada amb l’Estatut completament contraproduent pels interessos dels populars catalans.
El PP de Catalunya es troba en crisi perquè la seva direcció actual no és capaç de difondre ni un missatge ni una estratègia terrible. Aquesta situació arribarà a la seva fi amb la celebració de les Eleccions Generals quan Josep Piqué abandonarà el liderat dels populars catalans i marxarà a la política nacional encapçalant la llista del PP per Barcelona. Llavors es situarà al front del partit Montserrat Nebrera que té moltes ganes de dedicar-se a la política catalana i hi està completament capacitada ja que té un missatge d’oposició al Tripartit bis molt eficaç i fins i tot més potent que el d’Artur Mas. A més es capaç d’unir als diferents sectors dels populars sota el seu lideratge com ha demostrat en diversos sopars multitudinaris. Finalment, té el caràcter necessari per afrontar de forma exitosa les envestides de la dreta ultramontana mediàtica encapçalada per Federico Jiménez Losantos.
e) Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUIA): Els ecosocialistes no han obtingut els resultats que esperaven i han retrocedit respecte els bons resultats obtinguts a les passades eleccions. Aquesta circumstància ha estat més coyuntural que no pas estructural i té els seus motius en les continuades polèmiques aparegudes just en plena campanya electoral, relacionades amb polèmics aspectes referents amb la gestió ecosocialista a la conselleria d’Interior i comentaris de Joan Saura respecte la participació electoral.
Així doncs, a nivell de resultats han retrocedit a tot arreu i el trasvàs de vot als socialistes ha estat tant evident que en alguns indrets fins i tot han desaparegut com és el cas de la ciutat de Tarragona i a Lleida s’han quedat amb només un regidor. A Barcelona, Imma Mayol no ha trobat recolzament a la seva oposició a l’ordenança cívica i ha retrocedit tot perdent un regidor. Ara, haurà de governar en minoria a la ciutat de Barcelona conjuntament amb Jordi Hereu.
La seva implantació al territori continua sent mínima ja que com que finalment no s’han complert els pronòstics continuaran sent un partit eminentment urbà. Aquests mals resultats haurien de generar una crisi però en cas de tenir lloc aquesta serà molt petita. De totes formes, durant els darrers mesos certs sectors de la formació han fet palès el seu malestar amb el fet que els ecosocialistes assumissin la gestió del departament d’Interior donat que consideren que una força del caràcter d’ICV-EUIA no s’ha de barrejar amb la imatge repressiva que dóna la direcció de les forces de seguretat. Finalment, aquest fet s’ha traduït en la marxa dels Verds de la formació que han decidit convertir-se en un moviment associatiu perquè els és més còmode no assumir responsabilitats de veritat quedant-se adormits en una demagògia irreal per quan es volen tenir responsabilitats de govern. Així donçs, a partir d’ara la formació pren el nom d’Iniciativa per Catalunya – Esquerra Unida i Alternativa (IC – EUIA). I el pitjor de tot es que no es sap per quant de temps serà així perquè EUIA ja ha protestat diverses vegades al llarg de la legislatura contra la repressió dels okupes o la detenció de presumptes terroristes d’ideologia anarquista.
f) Ciutadans – El partit d’Albert Rivera ha fet la seva irrupció al panorama municipal català amb tretze regidors i una alcaldia. Els resultats de la formació no podien millorar respecte els obtinguts el passat 1 de novembre perquè la barrera electoral per obtenir representació als ajuntaments era més elevada tot passant del 3 al 5%. Així donçs, a nivell concret la formació ha millorat en la majoria dels municipis on ha presentat llistes els resultats respecte les eleccions al Parlament però no n’hi ha hagut prou i només en uns pocs ha pogut accedir als consistoris.
Les Eleccions Municipals a Catalunya (I):
El passat 27 de maig van tenir lloc Eleccions Municipals a Catalunya primant per sobre de tot un fet que demostra que Catalunya es troba immersa en una crisi ja que la meitat de la població no ha volgut participar a les eleccions. Aquest fet és inèdit al llarg de la història dels trenta anys de democràcia que tenim a Espanya i a més de la vergonya davant la que ens coloca als ciutadans de la resta de l’Estat demostra que hi ha un important divorci entre la ciutadania i la classe política de Catalunya. No només es responsabilitat del Govern de la Generalitat sinó de tots i cadascun dels partits que no han sapigut estar a l’alçada de les circumstàncies i que, per tant es troben inmersos en una crisi de primera magnitud a Catalunya, la qual es troba des de l’any 2003 en la inestabilitat permanent per responsabilitat i culpa de tots.
En segon lloc cal referir un segon fet. I es que Catalunya ha demostrat de nou que és un país extremadament plural on tothom té la seva veu i no pot quedar en absolut quedar exclòs. Aquest fet s’ha imposat de nou clarament al constatar que les combinacions i fórmules de govern són múltiples i que, per tant no hi ha una clarament predominant que sigui la perfecta i que es pugui imposar amb la intenció d’asfixiar altres formacions polítiques. Si alguns tenien la intenció de repetir l’operació UCD a Catalunya no hi han aconseguit sinó que fins i tot han sortit malparats, ja que el panorama plural que avui presenta Catalunya precisa de ser gestionat per una força moderada. L’actual fórmula de Govern a la Generalitat no està responent ni de bon tros a les expectatives d’un país plural donat el seu elevat component de radicalitat. Per tant, fins que no quedi superada aquesta fórmula de govern i les restants opcions polítiques no sàpiguen estar a l’alçada de les circumstàncies no aconseguirem que Catalunya superi la seva crisi actual per a posar punt i final a la inestabilitat, la vergonya i la paràlisi.
a) Convergència i Unió (CIU) – De forma contrària a l’anterior campanya de les Eleccions al Parlament de l’1 de novembre passat on la federació nacionalista es guià per la radicalitat i no va saber estar a l’alçada de les circumstàncies, durant aquesta campanya ha succeït tot el contrari i si que els seus líders han sapigut estar a l’alçada de les circumstàncies. Guiats per una línia moderada de centre reformista però a la mateixa vegada eficaç els seus dos estrategs, Lluís Corominas (CDC) i Antoni Castellà (UDC), han aconseguit situar a CIU en una posició molt positiva per afrontar el futur tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat.
A nivell general CIU ha recuperat terreny respecte les anteriors Eleccions Municipals de 2003 on va patir un retrocés evident ja que ha recuperat el control de sis capitals de comarca, tot passant de les dotze obtingudes a les darreres eleccions fins les divuit actuals. Aquesta recuperació de terreny s’ha fet de forma evident a les ciutats mitjanes del nostre país com ara Manresa, Berga, Vic, Tortosa o Figueres, a les comarques de Girona, a l’interior de Catalunya i sobretot a la ciutat de Barcelona on Xavier Trias ha aconseguit invertir la tendència negativa de CIU desencadenant una autèntica crisi a la fórmula del Tripartit que ha fet definitivament aigües després de vint-i-vuit anys de durada amb la sortida d’ERC del govern municipal barceloní. Per contra, negativa ha estat la pèrdua de Tarragona que era la ciutat catalana més important governada pels convergents durant divuit anys i ara ha estat substituïda per Sant Cugat del Vallès on el centrista Lluís Recoder despunta com a figura de futur. I fins i tot, al llarg de la legislatura podrien guanyar Girona ja que el tripartit actual està molt dèbil.
Per acabar, cal dir que CIU ha demostrat ocupar la centralitat de l’espectre polític a Catalunya ja que ha assolit pactes amb totes les forces polítiques del nostre país. D’aquesta forma es desmenteix la preponderància del Tripartit com a fórmula dominant i per tant, el fracàs de la mateixa com instrument per acabar amb CIU mitjançant l’asfíxia que pretenia deixar-la sense cap mena de poder a Catalunya.
b) Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) – En termes generals, els socialistes catalans han experimentat un retrocés en aquestes eleccions respecte els bons resultats obtinguts a les darreres eleccions quan es van fer amb la bandera del canvi. La mala experiència de l’anterior govern dirigit per Pasqual Maragall, la continuació de la mateixa situació amb José Montilla i una campanya mancada d’al·licients i efectivitat han contribuït a la situació anteriorment mencionada, ja que malgrat guanyar Tarragona i aconseguir majoria absoluta a Lleida han perdut cinc capitals de comarca i han deixat de ser la força principal a les capitals de comarca passant de controlar-ne 23 a 17.
Dintre del balanç positiu podem situar a Josep Fèlix Ballesteros que ha conquerit l’alcaldia de Tarragona després de divuit anys de domini convergent, la sorprenent consecució de majoria absoluta a Lleida amb Àngel Ros i el manteniment en els tradicionals feus de l’Àrea Metropolitana.
Però malgrat els èxits mencionats anteriorment el balanç positiu pesa més que el balanç negatiu ja que el tradicional bastió socialista de la ciutat de Girona dominat per Anna Pagans ha quedat molt debilitat, amb una aliança molt inestable que podria desestabilitzar-se al llarg de la legislatura Però el més important és que en aquells indrets de la Catalunya interior tradicionalment convergents que els socialistes havien aconseguit conquerir a les darreres eleccions han estat perduts com es el cas del Vendrell, Tortosa, Berga, Ripoll ect... situació que confirma els mals resultats del PSC en aquestes eleccions ja que continua sense ser un partit viable amb una representació ferma al conjunt del territori català, més enllà de Barcelona i de la seva Àrea metropolitana.
En segon lloc cal referir un segon fet. I es que Catalunya ha demostrat de nou que és un país extremadament plural on tothom té la seva veu i no pot quedar en absolut quedar exclòs. Aquest fet s’ha imposat de nou clarament al constatar que les combinacions i fórmules de govern són múltiples i que, per tant no hi ha una clarament predominant que sigui la perfecta i que es pugui imposar amb la intenció d’asfixiar altres formacions polítiques. Si alguns tenien la intenció de repetir l’operació UCD a Catalunya no hi han aconseguit sinó que fins i tot han sortit malparats, ja que el panorama plural que avui presenta Catalunya precisa de ser gestionat per una força moderada. L’actual fórmula de Govern a la Generalitat no està responent ni de bon tros a les expectatives d’un país plural donat el seu elevat component de radicalitat. Per tant, fins que no quedi superada aquesta fórmula de govern i les restants opcions polítiques no sàpiguen estar a l’alçada de les circumstàncies no aconseguirem que Catalunya superi la seva crisi actual per a posar punt i final a la inestabilitat, la vergonya i la paràlisi.
a) Convergència i Unió (CIU) – De forma contrària a l’anterior campanya de les Eleccions al Parlament de l’1 de novembre passat on la federació nacionalista es guià per la radicalitat i no va saber estar a l’alçada de les circumstàncies, durant aquesta campanya ha succeït tot el contrari i si que els seus líders han sapigut estar a l’alçada de les circumstàncies. Guiats per una línia moderada de centre reformista però a la mateixa vegada eficaç els seus dos estrategs, Lluís Corominas (CDC) i Antoni Castellà (UDC), han aconseguit situar a CIU en una posició molt positiva per afrontar el futur tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat.
A nivell general CIU ha recuperat terreny respecte les anteriors Eleccions Municipals de 2003 on va patir un retrocés evident ja que ha recuperat el control de sis capitals de comarca, tot passant de les dotze obtingudes a les darreres eleccions fins les divuit actuals. Aquesta recuperació de terreny s’ha fet de forma evident a les ciutats mitjanes del nostre país com ara Manresa, Berga, Vic, Tortosa o Figueres, a les comarques de Girona, a l’interior de Catalunya i sobretot a la ciutat de Barcelona on Xavier Trias ha aconseguit invertir la tendència negativa de CIU desencadenant una autèntica crisi a la fórmula del Tripartit que ha fet definitivament aigües després de vint-i-vuit anys de durada amb la sortida d’ERC del govern municipal barceloní. Per contra, negativa ha estat la pèrdua de Tarragona que era la ciutat catalana més important governada pels convergents durant divuit anys i ara ha estat substituïda per Sant Cugat del Vallès on el centrista Lluís Recoder despunta com a figura de futur. I fins i tot, al llarg de la legislatura podrien guanyar Girona ja que el tripartit actual està molt dèbil.
Per acabar, cal dir que CIU ha demostrat ocupar la centralitat de l’espectre polític a Catalunya ja que ha assolit pactes amb totes les forces polítiques del nostre país. D’aquesta forma es desmenteix la preponderància del Tripartit com a fórmula dominant i per tant, el fracàs de la mateixa com instrument per acabar amb CIU mitjançant l’asfíxia que pretenia deixar-la sense cap mena de poder a Catalunya.
b) Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) – En termes generals, els socialistes catalans han experimentat un retrocés en aquestes eleccions respecte els bons resultats obtinguts a les darreres eleccions quan es van fer amb la bandera del canvi. La mala experiència de l’anterior govern dirigit per Pasqual Maragall, la continuació de la mateixa situació amb José Montilla i una campanya mancada d’al·licients i efectivitat han contribuït a la situació anteriorment mencionada, ja que malgrat guanyar Tarragona i aconseguir majoria absoluta a Lleida han perdut cinc capitals de comarca i han deixat de ser la força principal a les capitals de comarca passant de controlar-ne 23 a 17.
Dintre del balanç positiu podem situar a Josep Fèlix Ballesteros que ha conquerit l’alcaldia de Tarragona després de divuit anys de domini convergent, la sorprenent consecució de majoria absoluta a Lleida amb Àngel Ros i el manteniment en els tradicionals feus de l’Àrea Metropolitana.
Però malgrat els èxits mencionats anteriorment el balanç positiu pesa més que el balanç negatiu ja que el tradicional bastió socialista de la ciutat de Girona dominat per Anna Pagans ha quedat molt debilitat, amb una aliança molt inestable que podria desestabilitzar-se al llarg de la legislatura Però el més important és que en aquells indrets de la Catalunya interior tradicionalment convergents que els socialistes havien aconseguit conquerir a les darreres eleccions han estat perduts com es el cas del Vendrell, Tortosa, Berga, Ripoll ect... situació que confirma els mals resultats del PSC en aquestes eleccions ja que continua sense ser un partit viable amb una representació ferma al conjunt del territori català, més enllà de Barcelona i de la seva Àrea metropolitana.
Sunday, June 24, 2007
Thank you for the music Pasqual
Al disponerme a hacer este artículo he decidido echar mano del baúl de los recuerdos y he sacado una canción llamada Thank you for the music de un célebre grupo sueco de ABBA con la que en 1982 se despidieron del público. Esta buena canción a pesar de ser una canción de despedida es alegre porque supone el cierre de una etapa para dar lugar a otra no menos feliz. Eso es lo que le ha sucedido a Pasqual Maragall que ha puesto punto y final a su etapa al frente del PSC para abrir una nueva etapa que tanto para él como para aquellos que le seguirán se promete muy ilusionante y fructífera.
Pasqual Maragall pone punto y final a una etapa en el PSC de forma muy polémica pero valiente y sobre todo honrada. El 25 de abril, Maragall realizaba unas declaraciones en un diario italiano en las que aseguraba que el esfuerzo de realización del Estatut no había valido la pena El 27 de abril reaparecía en una revista literaria en la que acusaba a Zapatero de haberle traicionado para poner a Montilla en su lugar. Dos días más tarde se despachaba a gusto en la Vanguardia disparando contra la línea de flotación de José Montilla al acusarlo de estar dejando una Catalunya triste, apática y aburrida. Una semana más tarde, desde Nueva York volvía a la carga con un claro desmarque del PSC al calificarlo como un partido periclitado, rompiendo con años de enfrentamiento con CIU al asumir los postulados defendidos por gente como François Bayrou en los que la federación nacionalista colabora en el ámbito europeo. La reacción de ICV-EUIA fue histérica y en el PSC cayeron en el insulto personal al llamar el montillano Raimon Martínez Fraile enfermo a Pasqual Maragall. Acto seguido, se planteó un auténtico pulso soterrado en el PSC que ganó Maragall a Montilla al verse obligado a destituir a Martínez Fraile de su cargo de Delegado de la Generalitat en Madrid. Resulta que Maragall no estaba solo y tenía más gente de la que se creía en su lugar... Finalmente, el pasado 29 de mayo cantaba el expresident el Thank you for the music en un artículo en la Vanguardia cerrando su chiringuito en el PSC lamentándose de no haber podido conseguir grupo parlamentario propio del PSC en el Congreso y un Área Metropolitana para Barcelona. Así pues, se preparaba para iniciar una nueva etapa con una formación centrista y europeísta para la que aseguraba contar con gente. ¡Aviso para navegantes!
Pasqual Maragall nació en el seno de una familia burguesa catalanista de raíz católica. Su abuelo fue el poeta regeneracionista Joan Maragall destacado catalanista moderado y su padre Jordi Maragall un importante activista católico, catalanista y antifranquista. El joven Pasqual estudió económicas y es hijo de su época, la del mayo del 68 y decidió rebelarse contra el ambiente de su familia apostando por ser un joven revolucionario fascinado por la lucha de clases. Sin embargo, marchó a Estados Unidos de dónde volvió completamente renovado y con el componente revolucionario que tenía completamente desaparecido.
Entró a trabajar en el Ayuntamiento de Barcelona del tardofranquismo empapándose del más mínimo detalle de su estructura orgánica y funcionamiento. Entró a militar en el PSC en 1978 con el catalanismo de Joan Reventós y en 1979 fue elegido concejal en el primer consistorio democrático barcelonés. Su gran oportunidad llegó en 1982 cuando en entonces alcalde Narcís Serra marchó a Madrid para asumir el ministerio de Defensa y él se convirtió en alcalde de Barcelona. A partir de entonces hizo gala de su gran virtud heredada de su tradición familiar que ha sido siempre la genialidad imaginativa. Tuvo una gran idea para regenerar a Barcelona y sacarla de la mediocridad en la que estaba sumida mediante su conversión en la ciudad olímpica que organizaba los Juegos Olímpicos de 1992. Apostó a fondo por dicha idea... y le salió bien! Gracias a ello dotó a la ciudad de la fama y prestigio mundial del que la ciudad vive hoy, poco pero todavía vive, y le dio a nuestra ciudad una vuelta auténtica abriéndola al mar y regenerando su casco antiguo.
Sin embargo, sus compañeros de un PSC auténticamente amodorrado, aburrido, dormido, anquilosado y burocrático mostraron una completa ingratitud hacia él porque su genialidad y profundidad intelectual molestaban muchísimo en una formación donde el talento intelectual y la imaginación brillan por su ausencia; sobra la ignorancia, burocratización, incompetencia y gana de vivir del cuento. Sin embargo, se aprovecharon de su genialidad para lograr lo que nunca habían conseguido tras unas cuantas elecciones de batacazos severos y le hicieron enfrentarse a esa otra gran figura de la política catalana y española que es Jordi Pujol. De esta forma, las Elecciones de 1999 se presentaron más reñidas que nunca con un auténtico duelo de titanes Pujol – Maragall que ganó Pujol a los puntos. A partir de entonces, la estrella de Pasqual Maragall empezó a declinar y su deseo de culminar su carrera con el broche de oro que supone la presidencia de la Generalitat empezó a desdibujarse. En las Elecciones de 2003 incluso con Jordi Pujol retirado CIU volvió a ganar a los puntos con Artur Mas y relegando al infinito la dignidad que se había ganado durante años tuvo que plegarse a los deseos de las oscuras sombras ajenas que se abalanzaban sobre él.
A partir de entonces, la situación cambió por completo. Situado entre la espada y la pared, tanto por el aparato de su partido como por los incómodos socios de ERC e ICV-EUIA su ansiada Presidencia de la Generalitat fue un auténtico calvario de amargura y esperpentos continuados que devaluaron su imagen hasta arrastrarla por los suelos. Finalmente, tuvo que soportar como su criatura política Zapatero y el apparatchnik Montilla pactaron desplazarlo de la presidencia para situar enfrente al mediocrísimo e incompetente José Montilla. Pero aquellos que se pensaban que Maragall había muerto tras el abandono de su cargo de president se equivocaron de cabo a rabo. Tras una temporada fuera de Catalunya volvió con energías renovadas y fuera de la vida política ha conseguido hacer temblar los cimientos del Govern y de su partido recuperando por completo el prestigio perdido durante su presidencia. Pido un aplauso severo para su decisión de abandonar el PSC porque era un partido que no se correspondía con su ideario catalanista de centro reformista. Le ha costado nada más ni nada menos que treinta años darse cuenta de su equivocación pero yo, como toda persona humana estoy completamente dispuesto a disculpar los errores ajenos.
Y ahora yo le digo a Pasqual Maragall que me siento amigo suyo porque defendemos lo mismo: el catalanismo de centro reformista. Estoy muy contento de que finalmente se haya dado cuenta porque para él no acaba una etapa sino que empieza una nueva igual de ilusionante. ¡Mucha suerte, Pasqual!
Saturday, June 16, 2007
Ciutadans cumple su primer año de vida: primer congreso de la formación
Ciutadans – Partido de la Ciudadanía ha llegado a su primer año de vida. No pertenezco a esta formación ni en las dos contiendas electorales que han tenido lugar durante este año les he votado, pero como ideológicamente soy de centro reformista y el proyecto de dicha formación según mi opinión responde a dichas coordenadas pues siento un cierto grado de admiración hacia ellos, dado que como he dicho en muchas ocasiones apoyo todo proyecto centrista que pretenda desarrollarse en España. Para Catalunya ya formo parte de un proyecto centrista que lleva ya 28 años de trayectoria y que también ha proyectado su influencia sobre el conjunto de España.
Como proyecto centrista que es apoyo de forma pública y expresa el proyecto de Ciutadans y en base al aprecio que les tengo dedicaré este artículo de mi blog a expresar un conjunto de recomendaciones para fortalecer dicho proyecto de cara a su primer congreso.
a) Mensaje – Ciutadans es un partido de centro – reformista que quiere introducir en España las ideas ilustradas conduciendo de forma definitiva a nuestro país hacia la modernidad europea. El centro con su fuerte y firme vocación integradora encabezado por Ciutadans debe superar las contradicciones entre una izquierda y una derecha caducas, sectarias y negacionistas para crear una nueva dimensión a partir de su fuerte capacidad de síntesis, capaz de representar al ciudadano medio de este país y unirlo tras un proyecto común que permita resolver sus problemas reales.
b) Organización – Fruto de su clara vocación de síntesis e integración un partido de centro debe ser plural y tener en su interior distintas tradiciones ideológicas que en forma de un rico y plural debate entre sí han de obtener las propuestas oficiales del partido para superar la contradicción izquierda – derecha y crear de este modo la nueva dimensión centrista anteriormente referida.
Este objetivo requiere que los miembros del partido tengan como primera idea en su cabeza, valor primordial, el mensaje acompañado de una actitud templada, moderada y dialogante. Así pues, debe quedar claro que ni la prepotencia ni el personalismo caben en un partido de centro por lo que aquél que haga uso de estas actitudes debe saber que se expone a sanciones disciplinarias dado que dichas actitudes amenazan seriamente el transcurrir de una formación centrista.
En base a la moderación y el diálogo frente al rechazo de la prepotencia y el personalismo debe constituirse en el primer congreso de Ciutadans un Consejo Ejecutivo y un Consejo General en el que estén representados con un peso equitativo e igual entre ellos las distintas tradiciones ideológicas existentes en la formación. Nadie tiene derecho a decir que hay que competir con la izquierda o con la derecha ; hay que competir con ambas porque el centro es la superación de la derecha y la izquierda.
Finalmente, habida cuenta de la vocación de partido nacional adquirida por Ciutadans el congreso debe integrar en el Consejo Ejecutivo y en el Consejo General a varios miembros de las agrupaciones creadas en distintos lugares de España para poder afrontar con éxito el mensaje y los objetivos de la organización, presentando una coherencia total con los mismos. De esta forma, ningún miembro de las agrupaciones existentes fuera de Catalunya podrá quejarse de que su criterio no es tenido en cuenta por la dirección.
c) Objetivos – El balance de Ciutadans en un año de trayectoria puede calificarse de exitoso porque cualquier partido pequeño que acaba de nacer no es capaz de conseguir, ni de lejos, los logros de Ciutadans en su primer año de vida. Estos éxitos se resumen en tres diputados en el Parlament de Catalunya, 13 concejales en Catalunya, una organización territorial del partido en Catalunya (sobretodo en la ciudad de Barcelona, municipios del Área Metropolitana, provincia de Barcelona y zonas urbanas de la provincia de Tarragona) y extensión del proyecto por el resto de España con la aparición de varias organizaciones dispersas (Madrid, Zaragoza, Salamanca, Valladolid, Navarra, Andalucía, Comunidad Valenciana y Murcia). Es evidente que Ciutadans ha nacido y ha crecido exitosamente por lo que ahora se encuentra en la adolescencia, fase que tanto en la vida del individuo como en la vida de un periodo es compleja. Si no se pone un poco de reflexión, mesura y no se tienen en cuenta los objetivos se corre un serio riesgo de morir de éxito y de dañar irreparablemente el futuro de la formación dado que se puede caer en un falso triunfalismo.
La vocación de Ciutadans consiste en su conversión en un proyecto nacional de centro y este hecho ha sido valorado y premiado por determinados sectores próximos como es prueba de ello el ofrecimiento realizado desde la plataforma Basta Ya por personas como Fernando Savater o Rosa Díez para concurrir conjuntamente con Ciutadans de cara a las próximas Elecciones Generales. En base a este hecho hay que abrir conversaciones formales con este sector de personas que al entorno de la plataforma Basta Ya comparten con Ciutadans la idea de constituir un proyecto de centro estatal. Varias agrupaciones como Zaragoza o Madrid ya han solicitado al Consejo Ejecutivo de la formación la petición de entablar negociaciones con Basta Ya, por lo que desde el mismo órgano de Ciutadans se debe estar en permanente contacto con las agrupaciones, informándolas de los pormenores de las negociaciones buscando constantemente su opinión y antes de alcanzar formalmente un acuerdo debe convocarse un Congreso Extraordinario para ratificar el mismo y preparar de forma concienzuda el reto de las Elecciones Generales.
Finalmente, para conseguir la conversión de Ciutadans en un partido estatal es necesario que los responsables de las agrupaciones creadas a lo largo y ancho del territorio nacional consigan implantarse en sus respectivos ámbitos territoriales, siendo necesario para ello crear una estructuración en el territorio a partir de la creación de nuevas agrupaciones de tipo municipal como se ha hecho en Catalunya. Para ello es necesario que los responsables de las agrupaciones estén de campaña permanente recorriendo de cabo a rabo los pueblos de las respectivas provincias, para difundir el ideario centrista y adentrarse en el tejado cívico asociativo de cada lugar de España. Así pues, el éxito de Ciutadans como partido de ámbito nacional centrista requiere que los responsables de las agrupaciones de Salamanca, Valladolid, Zaragoza, Madrid ect... recuperen el espíritu de los cómicos de las siete leguas castellanos que en el Siglo de Oro iban de pueblo en pueblo mostrando su genialidad.
Como proyecto centrista que es apoyo de forma pública y expresa el proyecto de Ciutadans y en base al aprecio que les tengo dedicaré este artículo de mi blog a expresar un conjunto de recomendaciones para fortalecer dicho proyecto de cara a su primer congreso.
a) Mensaje – Ciutadans es un partido de centro – reformista que quiere introducir en España las ideas ilustradas conduciendo de forma definitiva a nuestro país hacia la modernidad europea. El centro con su fuerte y firme vocación integradora encabezado por Ciutadans debe superar las contradicciones entre una izquierda y una derecha caducas, sectarias y negacionistas para crear una nueva dimensión a partir de su fuerte capacidad de síntesis, capaz de representar al ciudadano medio de este país y unirlo tras un proyecto común que permita resolver sus problemas reales.
b) Organización – Fruto de su clara vocación de síntesis e integración un partido de centro debe ser plural y tener en su interior distintas tradiciones ideológicas que en forma de un rico y plural debate entre sí han de obtener las propuestas oficiales del partido para superar la contradicción izquierda – derecha y crear de este modo la nueva dimensión centrista anteriormente referida.
Este objetivo requiere que los miembros del partido tengan como primera idea en su cabeza, valor primordial, el mensaje acompañado de una actitud templada, moderada y dialogante. Así pues, debe quedar claro que ni la prepotencia ni el personalismo caben en un partido de centro por lo que aquél que haga uso de estas actitudes debe saber que se expone a sanciones disciplinarias dado que dichas actitudes amenazan seriamente el transcurrir de una formación centrista.
En base a la moderación y el diálogo frente al rechazo de la prepotencia y el personalismo debe constituirse en el primer congreso de Ciutadans un Consejo Ejecutivo y un Consejo General en el que estén representados con un peso equitativo e igual entre ellos las distintas tradiciones ideológicas existentes en la formación. Nadie tiene derecho a decir que hay que competir con la izquierda o con la derecha ; hay que competir con ambas porque el centro es la superación de la derecha y la izquierda.
Finalmente, habida cuenta de la vocación de partido nacional adquirida por Ciutadans el congreso debe integrar en el Consejo Ejecutivo y en el Consejo General a varios miembros de las agrupaciones creadas en distintos lugares de España para poder afrontar con éxito el mensaje y los objetivos de la organización, presentando una coherencia total con los mismos. De esta forma, ningún miembro de las agrupaciones existentes fuera de Catalunya podrá quejarse de que su criterio no es tenido en cuenta por la dirección.
c) Objetivos – El balance de Ciutadans en un año de trayectoria puede calificarse de exitoso porque cualquier partido pequeño que acaba de nacer no es capaz de conseguir, ni de lejos, los logros de Ciutadans en su primer año de vida. Estos éxitos se resumen en tres diputados en el Parlament de Catalunya, 13 concejales en Catalunya, una organización territorial del partido en Catalunya (sobretodo en la ciudad de Barcelona, municipios del Área Metropolitana, provincia de Barcelona y zonas urbanas de la provincia de Tarragona) y extensión del proyecto por el resto de España con la aparición de varias organizaciones dispersas (Madrid, Zaragoza, Salamanca, Valladolid, Navarra, Andalucía, Comunidad Valenciana y Murcia). Es evidente que Ciutadans ha nacido y ha crecido exitosamente por lo que ahora se encuentra en la adolescencia, fase que tanto en la vida del individuo como en la vida de un periodo es compleja. Si no se pone un poco de reflexión, mesura y no se tienen en cuenta los objetivos se corre un serio riesgo de morir de éxito y de dañar irreparablemente el futuro de la formación dado que se puede caer en un falso triunfalismo.
La vocación de Ciutadans consiste en su conversión en un proyecto nacional de centro y este hecho ha sido valorado y premiado por determinados sectores próximos como es prueba de ello el ofrecimiento realizado desde la plataforma Basta Ya por personas como Fernando Savater o Rosa Díez para concurrir conjuntamente con Ciutadans de cara a las próximas Elecciones Generales. En base a este hecho hay que abrir conversaciones formales con este sector de personas que al entorno de la plataforma Basta Ya comparten con Ciutadans la idea de constituir un proyecto de centro estatal. Varias agrupaciones como Zaragoza o Madrid ya han solicitado al Consejo Ejecutivo de la formación la petición de entablar negociaciones con Basta Ya, por lo que desde el mismo órgano de Ciutadans se debe estar en permanente contacto con las agrupaciones, informándolas de los pormenores de las negociaciones buscando constantemente su opinión y antes de alcanzar formalmente un acuerdo debe convocarse un Congreso Extraordinario para ratificar el mismo y preparar de forma concienzuda el reto de las Elecciones Generales.
Finalmente, para conseguir la conversión de Ciutadans en un partido estatal es necesario que los responsables de las agrupaciones creadas a lo largo y ancho del territorio nacional consigan implantarse en sus respectivos ámbitos territoriales, siendo necesario para ello crear una estructuración en el territorio a partir de la creación de nuevas agrupaciones de tipo municipal como se ha hecho en Catalunya. Para ello es necesario que los responsables de las agrupaciones estén de campaña permanente recorriendo de cabo a rabo los pueblos de las respectivas provincias, para difundir el ideario centrista y adentrarse en el tejado cívico asociativo de cada lugar de España. Así pues, el éxito de Ciutadans como partido de ámbito nacional centrista requiere que los responsables de las agrupaciones de Salamanca, Valladolid, Zaragoza, Madrid ect... recuperen el espíritu de los cómicos de las siete leguas castellanos que en el Siglo de Oro iban de pueblo en pueblo mostrando su genialidad.
Subscribe to:
Posts (Atom)