Les Eleccions Municipals a Catalunya

Les Eleccions Municipals a Catalunya

Com a la resta de territori espanyol, al principat de Catalunya tindran lloc el proper 27 de maig les Eleccions als municipis del nostre país, al Consell General de la Vall d’Aran i de forma indirecta als Consells Comarcals i a les Diputacions. Sens ànim d’exagerar les eleccions municipals d’enguany seran sens dubte les més disputades de les que han tingut lloc des 1979 al llarg del període democràtic, donat que no només es juguen els representants de les institucions més properes als ciutadans sinó el mateix Govern de Catalunya. La seva constitució va tenir lloc només fa gairebé mig any però l’excessiva fragilitat dels equilibris interns que composen el Govern d’Entesa fan que uns eleccions que haurien de ser de tràmit s’acabin per convertir en una prova de foc pel mateix. Així doncs, un bon resultat en conjunt de les forces que integren el mateix suposaria la seva consolidació parcial i un aval dels catalans per afrontar les no menys dures proves que es dibuixen a l’horitzó, però un mal resultat de les seves dues forces principals i en especial d’ERC podria ensorrar els fràgils equilibris interns i donar per finiquitada la reedició d’aquesta experiència ja fallida i no exempta de polèmiques durant els darrers sis mesos, tot dibuixant un imprevisible escenari futur amb diverses variants definides pel mateix personatge que ja va posar punt i final a l’experiència del Pacte del Tinell, un altre personatge que el va destituir i un tercer protagonista que va guanyar les darreres eleccions però que no va poder accedir al Govern. No cal ser ridículs ni per tant críptics pel que parlarem clar i direm que el futur de Catalunya després del 27 de maig pot estar en mans de Joan Carretero, Artur Mas i Pasqual Maragall.

Una vegada descrita la situació general es fa més còmode fer un repàs de les previsions per a la jornada del 27 de maig fent una subdivisió en forces polítiques:

a) Convergència i Unió (CIU) – Convergència i Unió tornarà a guanyar les Eleccions Municipals a Catalunya en alcaldies i regidors. El capítol negatiu dels resultats electorals de la federació aquestes municipals tindrà lloc als municipis petits on CIU perdrà terreny i aquest fet afectarà al còmput global dels resultats dels convergents que experimentaran un lleuger retrocés respecte les darreres eleccions. Aquesta situació està motivada en la fragilitat de les conviccions ideològiques en aquest tipus de poblacions que molt sovint es troba a mercè del caciquisme del govern de torn.
No obstant, malgrat aquest retrocés als municipis petits els resultats en el seu conjunt de CIU seran positius gràcies als bons resultats que s’esperen als municipis grans i mitjans del nostre país. I es que per primera vegada des de 1979 Convergència i Unió podria aconseguir la ciutat de Barcelona, la capital de Catalunya, que des d’ençà només ha conegut alcaldes socialistes gràcies a la combinació d’un possible efecte locomotora de l’històric dirigent Xavier Trias i al possible esfondrament del PSC. Si aquestes prediccions esdevinguessin realitat, independentment dels restants resultats, els dirigents de la federació podrien descansar tranquils ja que haurien cobert el seu principal objectiu i només per aquest històric resultat podrien dir que han firmat unes excepcionals municipals. Però no només a la capital hi ha bones expectatives sinó també a la resta de la que es considerada com a zona més poblada de Catalunya; l’Àrea Metropolitana de Barcelona ja que l’accentuació del declivi iniciat pel PSC a les darreres eleccions als seus feus de l’AMB juntament amb la millora de les expectatives de la coalició pot posar en mans de CIU municipis com Castelldefels, Sant Joan Desvern o Mataró. Menció apart dins de l’AMB ha estat sempre el cas de Sant Cugat del Vallès que és una illa convergent en una marea socialista i que serà revalidada sens problemes pel centrista Lluis Recoder convertint aquest municipi en un dels bastions principals de CIU. Acabant amb el nostre recorregut per les grans ciutats, parada obligatòria és la ciutat de Tarragona on hi ha molts dubtes sobre el manteniment de l’alcaldia després de la marxa de l’històric Joan Miquel Nadal però és probable que el nou candidat centrista Joan Aregio aconsegueixi finalment retenir-la gràcies al càstig que poden patir els socialistes en forma d’elevada abstenció unida a la irrupció de Ciutadans.
Però en el cas que les expectatives anteriorment mencionades no arribessin a assolir-se als municipis grans, especialment a Barcelona i Tarragona, la federació nacionalista podria salvar els mobles amb els bons resultats que es preveuen a les ciutats mitjanes, es a dir, als caps de comarca. D’aquesta manera CIU podria aconseguir les ciutats d’Igualada, Granollers, Figueres, Manresa, Berga, Olot, Ripoll, Puigcerdà, La Seu d’Urgell, Viella i Gandesa. Alcaldies emblemàtiques com Amposta o Valls serien mantingudes perdent només Santa Coloma de Farners.
A nivell de consells comarcals CIU continuarà essent la força principal tot controlant 25 de les 41 comarques catalanes. Dintre d’aquest apartat cal destacar el manteniment de les comarques habituals i la reconquesta de l’Anoia, Ripollès i el Vallès Oriental però perdria el Berguedà i la Selva que passarien a mans d’ERC juntament amb el Tarragonès conquerit pel PSC. Pel que fa a les Diputacions el control sobre Girona, Lleida i Tarragona probablement seria mantingut per la federació nacionalista.

b) Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) – Tot i haver aconseguit revalidar el Govern de la Generalitat en les darreres eleccions, malgrat el fort descens de cinc escons, els socialistes experimentaran a les Eleccions Municipals un important retrocés com a conseqüència de la unió de cinc factors: la inestabilitat del Govern d’Entesa, la forta abstenció en forma de vot de càstig com a conseqüència de l’apatia relacionada amb la gestió del Govern d’Entesa, la irrupció de Ciutadans que es nodreix majoritàriament del vot desencantat socialista i el natural desgastament als feus naturals de l’AMB iniciat a les darreres eleccions.
Aquest retrocés natural als feus habituals del socialisme català podria fer la nit electoral autènticament dramàtica a la seu del carrer Nicaragua si tal i com indiquen els pronòstics, el PSC perdés el seu autèntic bastió de la ciutat de Barcelona després de 28 anys de govern. La situació es per primera vegada real i es confirmaria si la fórmula del Tripartit no sumés tot forçant una autèntica crisi interna.
Als municipis de l’AMB el desgastament iniciat durant les passades eleccions s’intensificarà el proper 27 de maig com a conseqüència de l’elevada abstenció, la irrupció de Ciutadans i el creixent malestar existent com a conseqüència del degradat funcionament de la xarxa ferroviària de Rodalies RENFE. D’aquesta manera l’era de les majories absolutes socialistes ha arribat a la seva fi i en gairebé tots els municipis els del PSC hauran de pactar per poder governar però poden fins i tot perdre algunes alcaldies com Castelldefels, Sant Just Desvern, Mataró i Granollers.
Amb aquest negre panorama a l’AMB la segona gran esperança dels nois de José Montilla és conquerir la ciutat de Tarragona aprofitant la marxa del carismàtic Joan Miquel Nadal tot posant punt i final a 17 anys de governs de CIU. Però sembla ser que les expectatives no s’assoliran en aquest cas com a conseqüència d’una elevada abstenció que ja es va mostrar a les eleccions del passat 1 de novembre i de la entrada de Ciutadans al consistori tarragoní. Pel que fa a Lleida i Tarragona podem dir que en aquests històrics bastions el desgastament patit a les anteriors eleccions a mans d’Antoni Siurana i Anna Pagans s’accentuarà el proper 27 de maig i només in extremis aconseguiran mantenir aquestes importants ciutats.
Pel que fa a la resta del territori el balanç continuarà sent molt mins, en una clara mostra de la desigual implantació al territori del socialisme català. D’aquesta forma després de la marxa de l’històric Jordi Valls poden perdre l’alcaldia de Manresa després de dotze anys de govern, patir un dur cop amb la pèrdua d’un altre dels seus històrics bastions com és Reus ciutat de la qual és alcalde en Lluís Miquel Pérez, perdre Berga després de només una legislatura, Olot, Ripoll i Igualada. En canvi mantindran Vilafranca del Penedès, Tortosa, La Bisbal d’Empordà, El Vendrell, Montblanc, Vilanova i la Geltrú, Balaguer i Móra d’Ebre.
Finalment, malgrat el retrocés experimentat a l’AMB el PSC aconseguirà mantenir sense problemes les comarques que controla a Barcelona tot i l’excepció del Vallès Oriental i l’Anoia que passen a mans de CIU. Aquesta situació l’assegura el manteniment vital de la Diputació de Barcelona. A la resta del territori català el seu domini és molt desigual i aquesta situació no aconsegueix l’objectiu de trencar el domini de CIU sobre les tres restants diputacions malgrat la conquesta del Baix Ebre i el Tarragonès a Tarragona i la Selva a Girona tot aconseguint mantenir la xifra de deu comarques que al 2003 van assolir.

c) Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) – Del resultat que obtingui ERC el proper 27 de maig en depèn el futur del mateix Govern d’Entesa donat que es preveuen uns mals resultats de la formació. Així doncs, si aquest pronòstic s’acabés per realitzar, la formació es veuria irremissiblement abocada a la crisi interna que té pendent des de fa un any i que ben probablement es saldaria amb l’ascens al liderat de Joan Carretero posant punt i final a l’etapa Carod – Puigcerós i al Govern d’Entesa, ja que en Carretero ja va posar punt i final al Tripartit I.
La meva opinió és que hi ha quelcom de cert en les previsions respecte els resultats dels republicans a les Eleccions Municipals, ja que es preveu un cert retrocés a aquells indrets on a les darreres eleccions experimentaren un fort augment. És el cas de la Seu d’Urgell on poden perdre l’alcaldia a mans dels seus actuals socis de govern de CIU o de Puigcerdà ja que en aquests indrets és possible un retorn important del vot que a les anteriors eleccions van prendre als convergents. Més enllà d’això jo auguro que el descens dels republicans no serà ni de lluny tant dramàtic com auguren les enquestes ja que guanyarà l’alcaldia de Santa Coloma de Farners i passarà de tenir les 5 alcaldies de 2003 a les 4 actuals, perdent-ne només una en el còmput global. Pel que fa als Consells Comarcals és més, no només no en perden cap dels guanyats a les darreres eleccions sinó que fins i tot hi guanyen la comarca del Berguedà. A les grans capitals mantenen en general els resultats de les passades eleccions i només experimenten un descens important a la ciutat de Barcelona. Així doncs podem parlar de descens lleuger, de salvació dels mobles, Carod i Puigcercós mantindran les seves poltrones una vegada més i el Govern d’Entesa per ara tindrà una mica més de corda.

d) Partit Popular (PP) – Poques novetats respecte als populars que com els socialistes també pateixen una desigual representació al territori. Aquesta situació els ha suposat importants dificultats per formar les llistes a les poblacions petites del territori català. Als municipis de l’AMB i a les grans poblacions obtindran els seus millors resultats i en termes generals mantindran els resultats de les darreres eleccions tot i que podrien experimentar un lleuger retrocés a mans de Ciutadans.

e) Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUIA) – Al començament d’any a ICV-EUIA les llums d’alarma estaven completament enceses respecte un hipotètic retrocés de la formació ecosocialista a mans dels socialistes a les Eleccions Municipals. Aquest temor era fruit de la controvèrsia generada amb la polèmica gestió dels ecosocialistes a la conselleria d’Interior però al cap i a la fi les mires es van dirigir cap a una altra banda i el temor va passar. Ara, les seves expectatives electorals consisteixen en un manteniment de la seva representació als municipis de l’AMB i un creixement a les ciutats i municipis de l’interior de Catalunya on la seva presència era inexistent o purament testimonial.

f) Ciutadans – La formació d’Albert Rivera que a les Eleccions al Parlament de Catalunya del passat 1 de novembre va donar la sorpresa a l’obtenir representació parlamentària aspira a donar de nou la sorpresa i aconseguir la seva consolidació definitiva. Malgrat els rumors de crisi interna ha aconseguit formar més llistes electorals de les previstes (en total es presenten a 80 municipis) i muntar una bona organització territorial que els ha de facilitar la consolidació al món municipal. Tanmateix han aconseguit formar una bona organització a la resta d’Espanya que els ha de facilitar la seva expansió per la resta de l’Estat presentant-se a Salamanca i Alacant on aspiren a obtenir algun regidor. De cara al 27 de maig s’espera que obtinguin de nou uns bons resultats que els permetin entrar a Barcelona, diversos municipis de l’AMB i ciutats importants com Tarragona ajudats per la forta abstenció que es preveu i que els abaixarà la barrera del 5% per obtenir representació, juntament amb la captació de vot descontent del PSC motivat per qüestions com el pèssim funcionament dels Rodalies RENFE i fins i tot una petita aportació procedent del PP en alguns municipis

Batasuna quiere estar presente en las elecciones

El pasado 27 de marzo tuvo lugar en un hotel de San Sebastián una rueda de prensa en la que acompañada del portavoz de Batasuna Pernando Barrena, la miembro de la mesa nacional de la formación ilegalizada Marije Fullaondo presentó una nueva formación para concurrir a las Elecciones Municipales del próximo 27 de mayo con el nombre de Abertzale Socialisten Batasuna (ASB). Esa misma tarde, la Fullaondo acudió al registro de partidos del Ministerio del Interior para formalizar la inscripción del nuevo partido. Los responsables del Ministerio del Interior procedieron a examinar los estatutos de la formación y al observar indicios de ilegalidad en los mismos paralizaron el proceso de inscripción, transladando la documentación al Fiscal General del Estado El 30 de marzo tuvo lugar en Barakaldo un mitin en el que descaradamente se produjo la presentación de ASB a manos de la cúpula de Batasuna en pleno y finalmente, el 2 de abril Cándido Conde Pumpido decidió instar al Tribunal Supremo a la ilegalización de ASB por ser una formación continuadora de la actividad de Batasuna.

Cándido Conde Pumpido ha actuado de forma firme y consecuente con la Ley de Partidos. Los argumentos para proceder a la ilegalización de ASB son varios. A continuación hago una exposición racional de los mismos:

a) ASB posee en su nombre la expresión Batasuna y de acuerdo con el artículo 3 de la Ley de Partidos ninguna formación puede incluir en su denominación el nombre de otra formación política. Ello evidenciaria la relación de ASB con Batasuna y por lo tanto, una clara contaminación del mismo.

b) Sus máximos dirigentes, entre ellos la mencionada Marije Fullaondo, son miembros de la ilegalizada Batasuna. De hecho, como ya hemos mencionado anteriormente, la Fullaondo es miembro de la Mesa Nacional de Batasuna y en mayo de 2004 lideró las listas al Parlamento Europeo de la ilegalizada formación Herritaren Zerrenda. De esta forma, la relación entre ASB y Batasuna estaría definitivamente probada.

c) Los dirigentes de Batasuna han intevenido de forma única y exclusiva en la promoción de ASB. Este hecho quedó de manifiesto con la presentación que hizo Pernando Barrena de los estatutos de la formación o de forma más rotunda con el acto del pasado 31 de marzo en Barakaldo en el que la presentación en sociedad del partido corrió de forma única y exclusiva a cargo de la cúpula de Batasuna.

Turbulencia interna en ERC: el Tripartito bis entra en crisis

El pasado domingo 25 de marzo el secretario de organización de ERC Xavier Vendrell abocó a Catalunya a una nueva crisis política al anunciar que los republicanos estaban dispuestos a romper el Govern d’Entesa para hacer a Artur Mas nuevo President si CIU se comprometía a convocar un referéndum de autodeterminación. Josep Lluis Carod Rovira intentaba ejercer el liderazgo de la formación y desautorizaba dicha propuesta mientras Joan Pugicercós permanecía impasible y Joan Carretero se frotaba las manos. Mientras tanto José Montilla mostraba una debilidad absoluta y desde la barrera contemplaba Pasqual Maragall la situación divertido. Finalmente, el esperpento llegaba a su fin gracias una vez más a la actitud responsable de CIU que supo rechazar la propuesta. Durante la semana siguiente ERC volvió a dar muestras de su nueva estrategia irredenta al contradecir al Tripartito bis con la presentación de una propuesta en el Parlament a favor de la titularidad exclusiva de la Generalitat en el Aeropuerto del Prat quedando Carod Rovira de nuevo en evidencia y con José Montilla en el extranjero.

Este nuevo vodevil al que hemos asistido en Catalunya confirma la predicción realizada en uno de mis anteriores artículos. En dicho artículo señalé que la estrategia de ERC estaba situada entre la espada y la pared dado que someterse a Montilla implicaba poner en peligro los puestos de Carod y Pugicercós en la formación republicana a manos de Carretero, mientras que optar por marcar una línea propia como en el anterior tripartito implicaría que Carod y Puigcercós mantuvieran sus cargos pero a la larga supondría un nuevo final abrupto del Govern. Parece ser que finalmente les ha importado más mantener sus poltronas en el partido que la estabilidad de Catalunya y han optado por la segunda estrategia, evidenciada a partir del Consell Nacional del pasado 24 de Marzo en el que Carretero habló y oficialmente se decidió poner punto y final a la estrategia de moderación para volver a la línea ideológica habitual de los republicanos. Así pues, de nuevo ERC experimentaba una convulsión interna situando al Govern d’Entesa en un claro peligro de muerte cuatro meses después de haber iniciado su andadura. Una convulsión similar en mayo de 2005, liderada también por Carretero, había puesto punto y final al Tripartito I de Pasqual Maragall.

Esta crisis deja claras tres ideas que son las siguientes:

a) La fecha del 24 de abril de 2007 marca un antes y un después para el Govern d’Entesa. A partir de ese día las cosas ya no volverán a ser lo mismo con él puesto que las condiciones puestas en su día por Montilla para reeditar la fórmula se han venido abajo como un castillo de naipes. Así pues, exigió a ERC poder hacer visible su autoridad como President de la Generalitat y el arreglo de las diferencias que pudieran surgir entre los socios del Govern a nivel absolutamente privado sin que nada pudiera trascender ni ser amplificado a través de los medios de comunicación. Lo segundo en seguida se mostró inviable y lo primero se ha visto imposible tras la subasta pública de su cargo hecha por ERC ante la que Montilla no ha tenido más reacción que poner cara de estreñimiento como un pobre hombre. El clima de confianza mutua está quebrado y ahora José Montilla no podrá confiar en sus socios ni ellos en él con lo que la marcha del Govern se irá deteriorando poco a poco hasta llegar a una ruptura.

b) El final de la crisis ha revelado una ERC que continua dando claras muestras de esquizofrenia políica y que se halla completamente huérfana de liderazgo, sumida en un caos interno. El episodio ha demostrado un Josep Lluis Carod Rovira claramente menguante en cuanto a reputación e influencia que no ha sido capaz de imponer su liderazgo al frente de la formación republicana, dado que en ningún momento ha podido poder punto y final a la crisis asegurando la disciplina y obediencia en el seno de ERC. Muchos son los que hablan desde hace mucho tiempo de una enconada disputa interna por el liderazgo de los republicanos entre Carod Rovira y Joan Puigcercós. La verdad es que yo nunca he creido en esa idea de diferencias de planteamiento y de forma de hacer entre ambos porque la verdad es que siempre han formado un tándem bastante unido. Prueba de ello ha sido esta crisis detrás de la cual nunca se ha hallado Puigcercós porque a lo largo de la misma ha escurrido el bulto y en ningún momento ha aparecido haciendo absoluta omisión de intento de ejercer el liderazgo, pero también decir que siempre ha estado con Carod en hacer aquello que marquen las circunstancias en cada momento. Asi pues, Xavier Vendrell ha hecho lo que le ha venido en gana durante la crisis sin que nadie le haya reprendido ni molestado y Joan Carretero después de la perorata lanzada durante el Consell Nacional que supuso la culminación del proceso de cambio de estrategia iniciado por ERC ha permanecido en silencio moviendo los hilos discretamente. No debemos pues olvidarnos que él es el gran triunfador, porque desde que empezó el año ha sido el gran instigador del cambio estratégico en los republicanos consiguiendo sus objetivos y que por lo tanto Carod como Puigcercós le hayan cogido miedo. Recordemos que él fue quién se cargó al Tripartito I de Pasqual Maragall...
En esta situación de caos interno deberá ERC afrontar unas Elecciones Municipales que se avecinan cruciales para la continuidad del Govern d’Entesa. Las encuestas no les pronostican resultados nada buenos siendo castigados por tres motivos: el engaño infligido a sus votantes al haber apostado por una fórmula de gobierno distinta a la preferida, la vergonzosa estrategia de sumisión ante Montilla practicada en los primeros compases de la andadura del Govern y el reciente vodevil que ha supuesto la subsata de la Presidencia de la Generalitat. Si dichas predicciones acabaran por confirmarse la aplazada catarsis interna que vive ERC desde hace un año finalmente se materalizaría y supondría el triunfo definitivo de Joan Carretero que se convertiría en el nuevo líder de la formación, mientras Carod y Puigcerós se verían desterrados al fondo del baúl de los recuerdos. Este hecho desencadenaría en cadena una inmediata ruptura del Govern d’Entesa con el abandono en pleno de los consellers de ERC del mismo, porque Carretero se ha opuesto desde el primer momento a esta fórmula de gobierno que considera inútil y ruinosa por no defender los intereses de Catalunya y dejar como un charnego (en referencia a Montilla) reduce la dignidad nacional de nuestro pais a meros pedazos.

c) Convergència i Unió (CIU) sale claramente reforzada de la crisis al reafirmar de forma nítida y rotunda su reconocida trayectoria de centrismo, moderación y responsabilidad dado que ha puesto por delante los intereses de Catalunya a los suyos propios. Quizás a Catalunya no le hace ningún bien continuar adelante con el Govern d’Entesa pero aceptar la propuesta de una ERC esquizofrénica hubiera supuesto llevar a Catalunya a un callejón sin salida, a España a una situación límite (quizás la mayor amenaza a la Constitución de 1978 tras el golpe de Estado del 23-F en 1981) y hacer pedazos el proyecto de CIU que con tantos esfuerzos y a lo largo de tantos años han edificado Jordi Pujol, Miquel Roca, Xavier Trias, Joaquim Molins o Joan Rigol por poner algunos nombres. CIU asume como propio el marco constitucional de 1978 y estatutario de 2006 por lo que jamás aceptará cualquier juego fuera del mismo. Desde la posición de centralidad que ocupa este parido el pacto con ERC supone una eventual fórmula de gobierno pero si en un futuro decidimos jugar con los republicanos lo haremos dentro de la Constitución de 1978 y del Estatut de Miravet de 2006. Dicho esto tras la situación actual se renueva la idea de que CIU tiene mucho que decir tanto en el escenario político catalán como en el conjunto de España y que si en lo sucesivo no comete errores como los de la última campaña electoral podrá acceder tanto al Gobierno central como al Govern de Catalunya.