Negociant un nou model de finançament

El passat 15 de juliol el Govern de l’Estat va publicar les balances fiscals desprès d’anys d’intensa batalla per aconseguir la seva publicació. Després d’aquest fet i de forma quasi immediata va iniciar-se la negociació entre el Govern de l’Estat i les Comunitats Autònomes per determinar el nou model de finançament de les mateixes. La negociació va començar amb la proposta oficial del Ministeri d’Economia sobre la taula: la proposta presentada per Pedro Solbes es fonamentava en una cessió a les CC.AA d’un percentatge inferior al 50% de la recaptació dels impostos estatals i la transferència incondicionada de fons estatals basada en variables com la sanitat, l’educació, el territori o la població. La proposta del Ministeri d’Economia va ser rebutjada per totes les Comunitats Autònomes a excepció d’Andalusia i Extremadura que pel moment i a falta de més propostes, contrapropostes i rondes negociadores l’han acceptada

Però a Catalunya la proposta del Govern central ha estat molt mal rebuda. Només tenir-ne coneixement de la mateixa el conseller d’Economia i Finances Antoni Castells la va rebutjar rotundament i va iniciar una ronda de converses amb les formacions polítiques catalanes per determinar una resposta en forma de Front comú. Al Front comú català s’hi van sumar totes les formacions amb representació parlamentària a excepció de Ciutadans formació que considera que Catalunya ha de ser solidària amb la resta de regions de l’Estat espanyol. Una vegada forjat el front comú corresponia liderar-lo i adoptar una resposta unitària en matèria de finançament pensant en tres opcions: convocar una gran manifestació unitària de cara a l’11 de setembre, reunir d’urgència a les forces polítiques al Parlament o bé negociar una contraproposta a presentar per la Generalitat. Sota el lideratge d’Antoni Castells es va triar la tercera opció i des de fa aproximadament un mes les forces polítiques catalanes es troben negociant aquesta contraproposta.

Arriba donçs el moment de valorar l’actitud de cadascuna de les diferents formacions polítiques en la crucial negociació pel nou model de finançament:

a) Convergència i Unió – La federació nacionalista ha adoptat des del principi una actitud combinada de fermesa i responsabilitat. Aquesta actitud li permet negociar amb Antoni Castells la proposta de la Generalitat en matèria de finançament i per altra banda exhibir una posició de fermesa i de pressió davant l’opinió pública per denunciar qualsevol temptació del PSC en cedir a la negociació davant el Govern central. Es una posició francament positiva la de CIU i fins i tot podríem dir que òptima ja que tal i com va la negociació té més a perdre que a guanyar.

b) PSC – Durant la negociació el PSC ha jugat un doble paper que es correspon amb la teoria de les dues ànimes que la conformen: per una banda la tradició catalanista i per altra la obediència a les directrius estatals dissenyades pel PSOE. Antoni Castells ha liderat la fermesa catalanista durant la negociació per la formació del front comú mentre José Montilla, malgrat el seu paper com a President de la Generalitat, ha apostat clarament per la contemporització i la submissió a les directrius del PSOE. La del PSC es una posició clarament incongruent que no pot reportar res positiu ni a Catalunya ni a la seva pròpia posició com a partit i que per força no pot tenir més que efectes negatius. No resulta cap novetat la posició dels socialistes catalans ja que es la mateixa que han aplicat al llarg dels seus trenta anys d’existència. La incoherència és allò que ha impedit al PSC convèncer a la ciutadania catalana i guanyar mai unes eleccions així com exposar un bon balanç de govern quan els ha estat possible governar, malgrat no haver guanyat mai unes eleccions. Sembla ser que l’estratègia del PSC passa a dia d’avui per pactar pel seu propi compte amb Zapatero el nou finançament de Catalunya sense comptar amb la resta de forces polítiques catalanes. Un nou model de finançament que significaria una derrota col·lectiva pel nostre país ja que no comptaria amb l’aval d’un acord general, però que en canvi suposaria una victòria per l’anima espanyolista del PSC. Aquest mal acord seria venut com un èxit per José Montilla i sens dubte seria la seva sacrificada contribució a l’acervo comú de Catalunya tal i com ho va ser l’Estatut per Pasqual Maragall. I es que sembla ser que Montilla ja no dona més de si, que ha donat tot el que podia donar i que es un personatge políticament amortitzat fet que ens porta a pensar que segurament no serà ell el candidat del PSC a les properes Eleccions al Parlament sinó més aviat les noves estrelles Carme Chacón o Celestino Corbacho. Però no tot està dit al si del PSC ja que segons com es desenvolupés la conjuntura poselectoral no seria gens descartable que la truita s’acabés girant i que els catalanistes recuperessin el control del partit de la mà d’Antoni Castells.

c) ERC – Els republicans liderats ara per Joan Puigcercós han mostrat al llarg de la negociació una posició de fermesa dins de les negociacions per conformar el front comú català Han negociat però també han tractat d’involucrar l’opinió pública dins de la reclamació d’un nou model de finançament proposant la celebració de manifestacions multitudinàries de cara a l’11 de Setembre, proposta que ha estat rebutjada pel PSC. Enmig de tot aquest panorama han apostat per sortir del Govern d’Entesa en cas que el finançament resultant no sigui favorable i han posat sobre la taula una proposta molt encertada que seria la celebració d’un referèndum sobre el concert econòmic. ERC es troba en una situació de crisi interna molt complicada donat que tant els seus militants com els seus simpatitzants i votants es troben molt decebuts amb l’aposta de la reedició del Govern d’Entesa. En una situació com aquestes quan més temps passi la pèrdua de vots és més elevada: Puigcercós i Carretero han signat una aliança pel control intern de la formació i Carod i els seus s’aferren desesperadament a la cadira. L’eliminació dels partidaris de Carod no passa per un altre mitjà que la ruptura del Govern d’Entesa i sens cap mena de dubte aquesta tindrà lloc si ERC no queda satisfeta amb l’acord de finançament, encara més si Montilla pacta pel seu compte i risc el finançament de forma unilateral

d) PP – Poc abans d’iniciar-se la negociació sobre el finançament el PP de Catalunya va canviar de líder ja que en substitució de Daniel Sirera la nova lideresa dels populars catalans es Alicia Sánchez Camacho. Aquí ja vam valorar aquest canvi com un fet positiu que ha quedat confirmat quan la Sánchez Camacho ha decidit que el PPC s’uneix al front comú i recolza al conseller Castells en la negociació sobre el finançament. D’aquesta manera els populars catalans sota la batuta de la Sánchez Camacho han iniciat un gir catalanista que els reportarà beneficis, ja que per una banda s’impliquen en la realitat catalana fugint de la imatge donada durant l’etapa Sirera i per altra ajuden a Mariano Rajoy a guanyar vots al conjunt de l’Estat donat que els reiterats incompliments del Govern del PSOE amb Catalunya permeten als de Gènova 13 acusar a Zapatero d’incompetència i desori en matèria de finançament autonòmic.

e) ICV-EUIA – La formació ecosocialista ha mostrat fermesa i la seva disposició a aconseguir un bon acord de finançament per Catalunya apostant per les mobilitzacions com a mesura de pressió per aconseguir els objectius del front comú. Però sens cap mena de dubte el front comú no arriba en un bon moment pels ecosocialistes que des pràcticament l’inici del Tripartit bis es troben inmersos en una crisi important, debut al descontent existent entre la militància i els quadres mitjos amb les actuacions seguides per Joan Saura al departament d’Interior i Francesc Baltasar amb la crisi de la sequera. Aviat ICV celebrarà el seu congrès en un ambient de tibantor en les relacions amb els seus socis d’EUIA i de canvi intern donat que s’intueix un gir dels ecosocialistes vers posicions més nacionalistes i un canvi dels seus líders actuals clarament seguidistes del PSC com Saura o Baltasar vers una nova generació de líders més nacionalistes i reivindicatius com Joan Boada, Jaume Bosch, Raül Romeva o Joan Herrera. I es que de cara al futur podria albirar-se a Catalunya una nova coalició tripartida de caire nacionalista com la que ja hi ha al País Basc entre CIU, ERC i ICV-EUIA que ja va estar a punt de fer-se a Girona.

f) Ciutadans – La formació liderada per Albert Rivera és l’única formació que s’oposa a que Catalunya obtingui un millor finançament i per tant no ha volgut sumar-se al front comú liderat per Antoni Castells. Ho argumenten en base al fet que Catalunya ha de ser solidària amb la resta de Comunitats Autònomes de l’Estat però darrera d’aquesta posició s’amaga la temptació de restar vots al PP de Catalunya en base a votants o militants desencantats amb el gir catalanista que ha donat aquesta formació. Malgrat la greu crisi que ha vingut arrossegant aquesta formació fa un any ençà curiosament les enquestes anuncien que aconsegueix mantenir la seva presència parlamentària.

ostals sobre la decadència de Catalunya (II): El déficit fiscal

Darrerament s’ha fet públic i oficial que Catalunya té un dèficit fiscal del 10%. Això significa que Catalunya rep menys diners del que li correspondria d’acord amb la recaptació impositiva total de l’Estat al nostre país. Però abans de fer un tractament més profund de la qüestió anem a fer un repàs de la història per entrar en context.

Durant la dictadura franquista Catalunya no rebia una quantitat oficial i determinada de diners a partir de la recaptació fiscal. No hi havia Generalitat, els partits polítics estaven prohibits i no hi havia cap veu catalana que reclamés diners. Tot era molt arbitrari i l’Estat li donava a las Diputaciones la quantitat que li vingués en gana. Malgrat el rerafons autoritari i arbitrari de l’època el fet es que la major part de les infrastructures de les que disposem ara es van fer durant el període franquista: els pantans com el de la Baells per abastir l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) d’aigua, les grans infraestructures hidroelèctriques a les comarques de Lleida, la xarxa ferroviària estatal, els habitatges destinats a l’acolliment de la població immigrada, les autopistes, les grans infraestructures turístiques costaneres i de muntanya i la Fira de Barcelona. No hi havia democràcia, la llengua i la cultura catalanes estaven proscrites però el fet es que l’Estat franquista va fer un esforç inversor notable a Catalunya i es que en aquella etapa províncies molt més sospitoses de recolzar el règim i sentir-se identificades amb el mateix com es el cas de Segòvia estaven en una situació molt calamitosa. Adolfo Suárez fou el governador d’aquella província i va anar a veure al mateix Franco amb la següent expressió per tal que li dongués diners: Señor, mi provincia ya no puede más.

Ja amb la democràcia la Constitució de 1978 va regular el finançament de les Comunitats Autònomes en base a un sistema de doble velocitat: per una banda País Vasc i Navarra finançarien les seves competències en base a la totalitat de la recaptació dels impostos i només cedirien a l’Estat una petita part dels mateixos per pagar els serveis del Govern de l’Estat. En canvi les restants CC.AA van quedar sotmeses a un règim comú regulat per la LOFCA: finançament de les competències a travès d’impostos propis, d’impostos cedits per l’Estat, aportacions incondicionades de l’Estat en base a principis tals com la població, la insularitat o el territori i el Fons de Compensació Interterritorial. Amb motiu de les negociacions que van dur cap a l’aprovació de l’Estatut de Sau tant Convergència i Unió com Esquerra Republicana de Catalunya van apostar per l’extensió del model del concert econòmic a Catalunya però la UCD s’hi va negar per ser inconstitucional i el PSC i el PSUC ho van fer per la necessitat de que Catalunya fos solidària amb les CC.AA més pobres.

D’ençà el restabliment de les nostres institucions d’autogovern l’any 1980 Catalunya ha aconseguit un ple desenvolupament del seu marc autonòmic i s’han assolit fites molt importants, però també han quedat coses importants per fer. Han quedat coses importants per fer perquè al llarg d’aquests trenta anys d’autogovern a la Generalitat li han mancat diners no només per una raó sinó per dues: en primer lloc per la existència dels denominats mecanismes de solidaritat previstos a la LOFCA que ens impedeixen gaudir de la totalitat dels recursos generats per la recaptació fiscal a Catalunya i en segon lloc per la mala gestió econòmica que ha caracteritzat als diferents Governs de la Generalitat. És a dir tant els anteriors governs de CIU com l’actual han despilfarrat els migrats recursos dels que disposa la Generalitat, ja siguin propis o cedits per l’Estat, en la creació d’un planter de llocs de treball a la Generalitat totalment sobredimensionat degut a l’existència d’una inflació d’alts càrrecs completament ineficients que dit de forma clara i simple cobren per no fer res. La mala gestió de recursos materials i humans que ha caracteritzat als diferents governs de la Generalitat significa avui dia una clara ineficiència i ineficàcia per atendre les necessitats dels ciutadans que viuen a Catalunya, ja que bona part dels seus recursos econòmics els ha d’emprar per pagar sous. Siguem clars: a Catalunya ja hi ha massa gent que vol viure del contribuent sense fer ni brot i després de trenta anys la caixa ja no dona per tots. Sense anar més lluny per exemple el mateix Josep Lluís Carod Rovira va a dinar cada dia a l’elitista restaurant Gaig i per no haver de retornar a Tarragona fa nit a l’encara més exclusiu hotel barceloní Ducs de Vergara. Si Catalunya no resol el gravíssim problema que té amb el seu finançament ens podem trobar en una situació que com a país no només seria greu i imprevisible sinó completament vergonyosa: la fallida de la Generalitat que no només suposaria que els funcionaris es quedessin sense cobrar els seus sous sinó també que no pogués dur a terme els seus serveis més bàsics a la ciutadania del nostre país.

Des de fa anys es sospitava que Catalunya rebia per part de l’Estat menys diners dels que realment li corresponien. Per tant era una demanda generalitzada per part de tots els partits polítics catalans la publicació de les denominades balançes fiscals, instrument mitjançant el qual es coneixen les aportacions concretes que les Comunitats Autònomes reben per part de l’Estat. Després de molts anys de batallar-hi finalment aquest estiu el Govern de l’Estat les va publicar i es va confirmar allò que tots sospitàvem: que Catalunya és una de les CC.AA amb un dèficit fiscal més elevat, el qual ronda el 10%.

Catalunya no superarà la greu crisi actual si no aconsegueix un model de finançament basat en el concert econòmic com el que disfruten Euskadi i Navarra i combina aquesta nova forma de finançament amb una nova política econòmica llunyana de la que ha seguit durant tots aquests anys basada en l’austeritat i la racionalització: llavors si que serem un gran país.

Tragedia en Barajas

El pasado 20 de agosto tuvo lugar en el aeropuerto madrileño de Barajas una auténtica tragedia. Un avión Mc Donnell Douglas 82 perteneciente a la compañía Spanair con destino a Las Palmas de Gran Canaria se estrelló en las proximidades de Barajas tras haber despegado con 174 personas a bordo muriendo 154 pasajeros mientras sólo un total de 20 sobrevivieron a esta terrible tragedia quedando heridos. Hacía veinticinco años que España no sufría una tragedia de estas características pues precisamente en 1983 tres aviones se estrellaron en Barajas en el plazo de diez días.

No se conocen los datos definitivos de la investigación pues aun tardarán en conocerse pero los primeros indicios apuntan que la catástrofe aérea de Barajas no fue una fatalidad. El avión tendría que haber despegado una hora antes del siniestro pero no lo hizo porque se registró una incidencia que aparentemente fue resuelta pero la tripulación llegó a plantearse un cambio de avión notificándolo a la torre de control de Barajas, pero finalmente no lo hizo. AENA dispone de las grabaciones que certifican este dato, pues desde Spanair se notificó a la Torre de control un posible cambio de avión que minutos más tarde fue desmentido en una nueva conversación con la torre.

El avión en si es un modelo Mc Donnell Douglas (MD-82) que fue puesto en circulación en 1992 y adquirido por Spanair en 1998 a una aerolínea de Corea del Sur. Un año más tarde en 1999 dicho modelo dejó de fabricarse y Spanair lo ha mantenido hasta ahora en su flota aérea sin ningún tipo de complejos. Todos estos datos demuestran que el modelo Mc Donnell Douglas 82 es un modelo claramente obsoleto y superado que fue adquirido por Spanair en régimen de segunda mano, poniendo en riesgo durante muchos años la seguridad aérea y de los pasajeros usuarios de dicha compañía pues ha estado volando nada más y nada menos que durante una década después de que dejara de fabricarse, en un afán desmedido de Spanair por ahorrar costos que por ser benevolentes dejaremos en cicatería. Y es que el modelo Mc Donnell Douglas 82 ha tenido desde 1999 numerosos accidentes en distintos países del mundo.

Más datos que se han conocido a lo largo de los últimos días apuntan en la misma línea, pues días antes de que tuviera lugar la catástrofe el avión tuvo que ser revisado pro problemas con un motor. En un primer momento se apuntó que la causa del accidente podría deberse a un incendio en el motor pero pronto se vio como un hecho improbable, pues los aviones pueden volar incluso con un motor averiado. El motor no se incendió sino quedó con la reversa del motor activada, hecho que le impidió coger la potencia suficiente para despegar y volar con normalidad. Lo que si que parece confirmarse como un hecho indiscutible es que al avión le costó mucho despegar y que este hecho podría confirmarse como la causa fundamental del accidente. Otros datos preocupantes indican que el accidente se podría deber al mal funcionamiento de las alas del avión que no habrían llegado a desplegarse, pero es que además el avión también había sido reparado días antes por precisamente este mismo problema.

Queda mucho tiempo para poder conocer las causas del accidente. Hay abierta una causa en un juzgado de Madrid y el juez está realizando su trabajo de forma cautelosa. Pero en medio de este maremagnum de lágrimas y tragedia un puñado de prestigiosos pero desaprensivos bufetes estadounidenses han aterrizado en Las Palmas cual aves de rapiña para contratar la defensa de los familiares de las víctimas, con el único provecho de sacar el máximo partido en forma de minutas de unas indemnizaciones que se presumen de elevada magnitud. De todas formas parece confirmarse que la causa del accidente de Barajas se debió a un conjunto de causas o factores combinados entre sí producto de una clara negligencia por parte de Spanair: la reversa activada del motor impide al avión despegar con la potencia necesaria, esta falta de potencia en los motores combinada con el fallo de las alas en desplegarse provoca un desgobierno tal en el control del avión que este acaba estrellándose poco después de despegar en un arroyo próximo a Barajas. Probablemente pasen meses e incluso años antes que conozcamos las causas del accidente pero muy probablemente el Ministerio de Fomento deba retirar la licencia de vuelo a Spanair por una negligencia imperdonable y clamorosa.

Finalmente debo decir que la reacción de las administraciones de Madrid, tanto la Comunidad como el Ayuntamiento de la capital, fue rápida y eficaz mientras que la actuación del Gobierno central fue calamitosa. Hasta cuatro horas después del accidente no se realizó una caótica rueda de prensa para conocer los datos relativos al mismo y la ministra de Fomento Magdalena Álvarez en una patética e incompetente actitud remitió a Spanair para conocer la lista de pasajeros ; el Presidente del Gobierno no se acercó al aeropuerto hasta prácticamente el final del día para balbucear cuatro palabras de pésame. Sin embargo claramente contrapuesta resultó la actitud del alcalde de Madrid Alberto Ruiz Gallardón que estuvo en todo momento en el lugar de la tragedia demostrando que quizás mereciera destinos más elevados.

Elecciones Presidenciales en Estados Unidos:

El próximo 4 de noviembre los ciudadanos estadounidenses acudirán a las urnas para elegir su nuevo presidente tras ocho años de mandato de George W.Bush. No es cometido de este artículo analizar la presidencia de George W.Bush sino hacer una predicción aproximada de lo que puede pasar ese día por lo que vamos a dar paso al análisis.

Así pues de cara al próximo 4 de noviembre los pronósticos se inclinan hacia una victoria de John Mc Cain que se impondría sobre Barack Obama con un 48% de los votos frente al 45,3% que obtendría este último. A nivel de votos electorales Mc Cain también se impondría con 275 votos mientras Obama se quedaría con 253. Dicha hipotética victoria para John Mc Cain se explicaría en base a la estabilidad del mapa electoral estadounidense, pues no se aprecia ningún cambio destacable respecto a las pasadas elecciones de 2004 que enfrentaron a George W.Bush contra John Kerry.

Gane quine gane el próximo 4 de noviembre los estadounidenses y el mundo entero quedaremos en buenas manos, pues tanto John Mc Cain como Barack Obama han demostrado ser unos políticos muy bien preparados y capacitados capaces de hacer frente al duro oficio de dirigir la primera potencia mundial. Llega la hora de comparar las posturas de ambos en las distintas materias.

En economía la ventaja es para John Mc Cain pues apuesta por reducir los impuestos con el objetivo de mejorar el poder adquisitivo de los estadounidenses en mitad de la crisis económica, mientras Barack Obama apuesta por mantenerlos. Sin embargo en materia sanitaria las propuestas de ambos candidatos son igual de válidas, pues los dos apuestan por subvencionar el acceso a la sanidad: Obama piensa en la creación de un sistema sanitario público al estilo de los existentes en los Estados del Bienestar europeos mientras Mc Cain apuesta por dar un cheque anual de 2.000 euros a los norteamericanos para que puedan contratar su asistencia sanitaria. Sin duda la posición de John Mc Cain significa un claro y positivo avance en las posiciones del GOP respecto a lo que ha sido su trayectoria histórica, pues hasta el momento los republicanos apostaban por el nocivo laissez faire en materia sanitaria, con lo cuál un numero importante de estadounidenses quedaban inhumana y cruelmente desprotegidos pues no podían recibir la asistencia necesaria en sanidad como consecuencia de no poder pagar la misma. La inexistencia de una red sanitaria pública es uno de los principales problemas de los Estados Unidos y una de las principales causas que demuestran que la calidad y el nivel de vida de los estadounidenses es inferior al de los países europeos.

En política exterior tanto John Mc Cain como Barack Obama quieren mantener y aumentar las tropas norteamericanas destinadas en Afganistán. Ambos son muy sionistas y están dispuestos a defender Israel ante cualquier amenaza procedente del Irán de Mahmoud Ahmadinejad así como a cerrar la cárcel de Guantánamo. Sin embargo mantienen diferencias claras en cuanto a Irak pues Obama quiere retirar a las tropas estadounidenses mientras Mc Cain quiere mantenerlas y no le falta razón, pues si los Estados Unidos se retiran de Irak el gobierno iraquí no aguantaría la presión de los grupos islamistas radicales, por lo que Al Qaeda y sus filiales se aprovecharían del mismo y lo convertirían en base para atacar Israel, Europa y los Estados Unidos.

En educación John Mc Cain apuesta por ofrecer una cantidad anual a los norteamericanos para que puedan elegir el colegio de sus hijos. Obama se opone a este hecho y en cambio propone un plan de incentivos a los profesores en razones de mérito claramente desproporcionado e impracticable, pues su financiación supondría paralizar durante cinco años la actividad de la NASA y el programa espacial de Estados Unidos en un momento en que la carrera espacial vuelve a estar muy reñida.

En medio ambiente el programa de ambos candidatos resulta muy decepcionante. A pesar del hecho que John Mc Cain está a favor de reducir las emisiones de gases contaminantes a la atmósfera, otro avance muy importante respecto a lo que han sido las posiciones del GOP en esta materia, cree que la mejor alternativa para reducir la dependencia de los Estados Unidos respecto al petróleo es precisamente hacer más prospecciones petrolíferas en suelo norteamericano y aumentar la dependencia de la energía nuclear, opciones que sinceramente hacen un flaco favor al medio ambiente. En cuanto a Barack Obama su programa medioambiental es sinceramente ineficaz e ineficiente pues si bien está a favor de invertir en energías renovables pretende reducir la dependencia del petróleo en base a los biocombustibles que son los causantes de una de las mayores crisis alimentarias de la historia.

Finalmente en materia social las posiciones son muy coincidentes. En inmigración están a favor de la regularización de los 14 millones de extranjeros que viven en situación irregular, mientras que son contrarios al aborto salvo en supuestos muy excepcionales y al matrimonio homosexual apostando en ambos casos por la fórmula de la unión civil. También están en contra de la mentalidad de cuotas primando el mérito por encima de la condición.

Geòrgia te elevades possibilitats de convertir-se en un Regne constitucional

Fa aproximadament un any el cap de l’Esglèsia Ortodoxa Georgiana el catolikós – patriarca Illia II va sorprendre a Geòrgia i a la comunitat internacional durant la homilia corresponent a la celebració de la festa nacional de Geòrgia. Aquell dia va demanar als polítics d’aquest país caucàsic la restauració de la monarquia que va regnar Geòrgia durant segles: el Regne dels Bagration. Sorprenentment tot l’espectre polític de Geòrgia es va quedar cohesionat a l’entorn d’aquesta idea i el parlament es troba actualment debatent la restauració del Regne de Geòrgia. En tot cas les diferents opinions apuntaven que aquest fet s’hauria de produir una vegada Geòrgia hagués superat les greus dificultats i incerteses que es dibuixen de cara al seu futur tals com el futur estatus de les regions d’Ossètia del Nord i Abjàsia, la consolidació de la democràcia i la normalització del país amb la seva entrada a l’OTAN.

Els orígens de la dinastia dels Bagration es remunten al segle VIII quan Geòrgia adquireix la seva independència una vegada derrotades les tribus musulmanes que la volien envair. Durant el segle XI el regne georgià assoleix el seu màxim esplendor però l’any 1256 el país caucàsic es envaït pels mongols i la dinastia queda deposada. Al 1409 el país quedà dividit en tres regnes i a cadascun d’ells regnava una branca diferent dels Bagration essent amenaçats continuadament pels perses i l’Imperi Otomà. Al 1762 els dos regnes de l’est del país van reunificar-se i es van posar sota la protecció de la Rússia imperial. Finalment al 1800 Geòrgia perd la seva independència i el seu regne en ser annexada a l’Imperi rus.

Al 1918 Geòrgia va recuperar breument la seva independència desprès de la I Guerra Mundial però la va perdre de nou al 1921 amb la invasió de l’URSS. Els Bagration es van veure forçats a marxar a l’exili i es van dividir en dues branques rivals: els Mukrani i els Gruzinsky. Al 1942 Irakli Bagrationi es proclamà cap de la Casa Reial de Geòrgia i al 1992 amb la dissolució de l’URSS el país caucàsic recupera la seva independència i el Parlament reconeix Jorge de Bagration com a pretendent al tro georgià. Precisament en aquells moments es quan ressorgeix amb força l’opció monàrquica a Geòrgia ja que diversos grups polítics van formar una delegació i es van dirigir a Madrid per demanar a Jorge de Bagration el seu retorn al país que no va voler acceptar. Al 1995 va viatjar per primera vegada a Geòrgia i l’anterior president del país Eduard Shevernazde li va adreçar les següents paraules: Esteu a casa vostra. Necessitem la monarquia per assegurar la unitat del país. Els partits de l’oposició a Mijaíl Saakshvili han fet us del lema Geòrgia sense un President. Tot sembla apuntar que l’opció monàrquica té moltes possibilitats de materialitzar-se...

Durant els darrers mesos els aconteixements s’han succeït vertiginosament a Geórgia. De forma totalment sorprenent el president Mijaíl Saakshvili va envair fa pocs dies les regions secessionistes d’Ossètia del Sud i Abjàsia esperonat per l’èxit assolit amb la reintegració d’Adzharia al territori nacional. Aquestes regions disfrutaven d’una independència de facto d’ençà l’any 1992 i tenen una majoria russa molt important, circumstància que va provocar la invasió russa del territori georgià i una breu guerra que Geòrgia va perdre tot saldant-se aquest fet amb la pèrdua definitiva per als georgians dels territoris d’Ossètia del Sud i Abjàsia. Aquests dos territoris emparats per la victòria russa fa pocs dies han proclamat la seva independència i aquest fet obre una etapa completament nova pel país caucàsic que amb una dolorosa derrota a sobre haurà de decidir quin és el seu futur. De moment es pot dir allò de no hay mal que por bien no venga ja que Geòrgia s’ha tret de sobre un problema molt complicat i ara sense Ossètia del Sud i Abjàsia podrà concentrar-se en consolidar la seva democràcia, modernitzar-se i preparar-se per l’ingrés dins l’OTAN i la UE. Esperem que la celebració d’unes eleccions marquin la caiguda de Miajíl Saakshvili i la pujada al poder de les forces de l’oposició que portarán de nou la monarquia a Gèorgia sota el lema Geòrgia sense president amb David de Bagrationi com a rei.