La polèmica dels blocs electorals:

De nou arriben eleccions i com el nostre pa de cada dia ha esclatat de nou la polèmica dels blocs electorals. Els treballadors de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio s’han negat a signar les informacions relacionades amb la campanya electoral perquè no están d’acord amb el sistema d’informació establert per la Junta Electoral Central. La JEC estableix un nombre de minuts determinat per cobrir les informacions de totes les formacions polítiques amb representació parlamentària, tot ideant un sistema d’informació denominat blocs electorals.

El sistema dels blocs electorals obliga el periodista a realitzar les seves informacions en funció del temps que ja li ha tasat la JEC, sense que pugui intervenir personalment en la realització de les mateixes. No em sembla bé que el periodista no pugui ordenar en base als seus criteris la informació, però tot i aixi estic a favor del manteniment del sistema de blocs electorals, ja que permet que totes les formacions polítiques puguin tenir les mateixes oportunitats per aparèixer als mitjans i difondre els seus missatges. Si la difusió de les informacions relacionades amb la campanya electoral fos absolutament lliure hi hauria formacions que mai sortirien als mitjans durant els quinze dies de la campanya, situació que suposaria un clar greuge per elles ja que quedarien en inferioritat davant de les formacions grans que sempre s’emportarien tot l’interés mediàtic.

Eurovisió: convé que Espanya hi segueixi participant?

Enguany es va celebrar a Moscou la 53a edició del Festival de la Cançó d’Eurovisió, concurs on tots els països membres de la UER (Unió Europea de la Radiodifusió) poden enviar els seus representants per tal que interpretin una cançó i aspirar a guanyar el festival. D’ençà la primera edició celebrada l’any 1956 Espanya només ha guanyat dues vegades aquest festival: l’any 1968 amb Massiel i el 1969 amb la cantant valenciana Salomé.

Per tant són ja quaranta anys sense que Espanya aconsegueixi emportar-se un triomf en un festival que al llarg de les dècades ha perdut el prestigi i la professionalitat de la que va disfrutar durant els seus primers anys de vida. Son quaranta anys que han donat per tot: actuacions péssimes, dolentes, mediocres i fins i tot bones que s’han traduit en bones posicions pels representants espanyols, però el més important de tot: no s’ha tornat a guanyar. I es un fet que ha de motivar una gran reflexió pels responsables de RTVE ja que al llarg d’aquests darrers anys hi ha hagut actuacions molt pitjors que les dels representants espanyols que han quedat en millor posició.

Aquest anya la representant espanyola va ser l’extremenya Soraya Armelas coneguda per haver guanyat una edició del popular concurs Operación Triunfo i per les bromes que va generar una mala pronúncia d’una cançó seva. Aquest darrer fet ens va fer a molts dur-nos les mans al cap, però res més lluny de la realitat ja que l’extremenya va demostrar que era espabilada i es va recòrrer mitja Europa per promocionar la cançó. Semblava que aquest fet havia de suposar una millor posició que les obtingues durant els darrers anys, però de nou res més lluny de la realitat. Toi que Soraya va fer una bona actuació Espanya va quedar en darrer lloc amb només 21 punts (12 punts d’Andorra i 9 de Portugal).

Al llarg dels anys s’ha intentat tot, s’han posat en marxa diverses estratègies per guanyar però els resultats sempre han estat decepcionants. Francament a Eurovisió s’han visty coses molt pitjors que les que ha portat Espanya al festival. Convé que Espanya segueixi pagant un festival on la qualitat brilla per la seva absència? Jo crec que no. Itàlia ja es va retirar del festival fa molts anys....

Destituit el cap d’esports de TVE

El passat dimecres 13 de maig va tenir lloc a l’estadi valencià de Mestalla la final de la Copa del Rei entre el FCB Barcelona i l’Ahletic de Bilbao. El FCB Barcelona es va emportar el trofeu després de guanyar l’Athletic per 4 a 1, però l’espectacle esportiu va quedar enfosquit per un desafortunat incident que va tenir lloc just abans de començar el partit.

Aficionats dels dos clubs van xiular l’himne espanyol. L’única televisió que oferia en directe el partit era TVE1 ja que tenia en exclusiva els drets televisius de la final i tot just quan estava tenint lloc la monumental xiulada els espectadors no la van poder veure, ja que TVE va decidir connectar en directe amb Barcelona i Bilbao.

Per quin motiu TVE va decidir ometre la retrasmissió de l’himne? Censura? Es la idea que va venir al cap a molta gent. Al llarg de la mateixa nit de la final TVE va emetre un comunicat demanant disculpes, va oferir en diferit la xiulada de l’himne durant el descans del partit i a l’endemà van rodar caps. Javier Pons, director de TVE 1, va anunciar la destitució del cap d’esports de la cadena, Julián Reyes, per no haver acatat les directrius donades al respecte.

Tenint en compte les característiques de la final d’enguany era previst que l’himne fos xiulat. Per tant el cap d’esports no podia defugir les seves responsabilitats i fer veure com que les circumstàncies el sobrepassaven, tot censurant el moment de la xiulada a l’himne. La censura es impròpia de països democràtic i per tant no pot tenir lloc a cap mitjà de comunicació. La direcció de TVE ha reaccionat de manera i forma adequada tot destituïnt al responsable dels fets.

Torreiglesias despatxat

Televisió Espanyola (TVE) ha emés un comunicat per anunciar la destitució de Manuel Torreiglesias al capdavant del popular espai matinal de la televisió pública anomenat Saber vivir. L’ens públic ha justificat la decisió en base a suposades irregularitats comeses per Torreiglesias en relació amb la inserció de publicitat dins del programa. I es que es veu que les sospites acumulades per l’equip jurídic de RTVE en relació amb la conducta ilegal de Torreiglesias consisteixen en el fet que el popular presentador hauria obtingut beneficis directes dels espais publicitaris, sense que TVE en veiés pràcticament un duro.

La destitució de Torreiglesias ha estat fulminant i sorprenent. El popular presentador dirigia l’espai de salut Saber Vivir des de 1997 amb unes quotes d’audiència al voltant del 26% del share, fet que convertia Saber Vivir en un dels programes més rentables i de més audiència de TVE. En una multitudinària roda de premsa Torreiglesias ha negat les acusacions fetes per l’ens públic i ha revelat que seguirà actiu amb un altre programa que aviat s’estrenarà en una altra cadena. TVE ha anunciat que Saber Vivir seguirà en pantalla i que el seu nou conductor serà el doctor Luís Gutiérrez.

Personalment crec que la decisió presa per TVE es positiva, ja que en el marc d’una televisió pública pagada pels ciutadans de tot l’Estat espanyol no es pot permetre que un individu que presenta un programa obtingui benefici personal per la venda d’aparells sanitaris. TVE es una televisió pública que arrossega un dèficit important des de fa dècades i si no hi ha ingressos publicitaris la cadena no es rentable. No obstant Torreiglesias porta dotze anys al capdavant de l’espai i una gran part de l’opinió pública espanyola sap que aquest programa donava masses beneficis als seus autors en forma de llibres, aparells per fer gimnàstica, merchandising divers .... ¿si no han actuat abans per què ho han fet ara? Donçs segurament perquè des de fa un parell d’anys la quota d’audiència començabva a afluixar i s’imposava el relleu d’un Torreiglesias que es presentava una mica prepotent amb els seus col.laboradors i públic del programa.

Generalment es creu que les bones xifres d’audiència que ha tingut Saber vivir durant molts anys es deuen al carisma de Torreiglesias, però es un fet que personalment poso en questió i l’atribueixo al caràcter de servei públic que té un programa dedicat a temes de salut, únic al panorama televisiu espanyol i que arrossega una audiència molt popular. Si el doctor Gutiérrez manté o fins i tot millora l’audiència de Saber Vivir s’acabarà de destapar l’engany Torreiglesias.

Cambio histórico en el País Vasco:

El pasado 1 de marzo tuvieron lugar elecciones al Parlamento vasco. El PNV ganó por novena vez consecutiva desde 1980 e inclusño mejoró los resultados obtenidos en las pasadas elecciones de 2005, pero el PSE experimentó una fuerte subida que le llevó a pasar de 18 a 25 escaños. El PP retrocedió levemente pasando de 15 a 13 escaños, mientras Aralar también subió mucho al captar el voto de la ilegalizada Batasuna pasando así a tener cinco escaños, frente al único escaño que había tenido durante la pasada legislatura. EA y EB quedaron reducidas a una posición testimonial con apenas un escaño cada una y UPD entró en el parlamento vasco con un escaño correspondiente a Gorka Maneiro.

Una vez conocidos estos resultados saltó a la vista de todos que la reedición del llamado tripartito nacionalista formado por PNV, EA y EB resultaba imposible. Entonces tan sólo cabían dos opciones para asegurar la gobernabilidad del País Vasco: la formación de un gran gobierno de coalición entre PNV y PSE como los que habían tenido lugar entre 1986 y 1998 o bien un gobierno de minoría presidido por Patxi López, líder del PSE, con apoyo externo de PP y UPD.

Al ser la fuerza más votada fue al PNV a quién le correspondió abrir ronda negociadora para formar el nuevo gobierno vasco. Los nacionalistas apostaban por la formación de un gobierno de coalición con el PSE, en forma de un gran pacto que permitiera asegurar la estabilidad política en el País Vasco y en el conjunto de España apoyando al gobierno socialista de José Luís Rodríguez Zapatero con medidas concretas para salir de la crisis económica, pero los socialistas vascos se negaron a dar su apoyo al PNV. A la desesperada Urkullu e Ibarretxe trataron de obtener el apoyo del PP, proponiéndoles a la vez un gran acuerdo en la política estatal para hacer oposición conjunta al PSOE. Pese a las reiteradas presiones de empresarios próximos al mundo nacionalista el líder de los populares vascos, Antonio Basagoiti, se negó y apostó por la alternancia que pasaba por poner punto y final a treinta años de gobierno peneuvista.

Fracasados los intentos del PNV para formar gobierno le correspondió el turno a Patxi López. Tras unas breves pero intensas negociaciones se logró plasmar el cambio histórico: el PP apoyaría la investidura de López y de esta manera pondría punto y final a treinta años de gobierno nacionalista, abriendo la puerta al primer lehendakari no nacionalista de la historia autónoma vasca. A cambio los populares obtuvieron la presidencia de la cámara vasca en la figura de Arantza Zulueta. Populares y socialistas han pactado un programa que permitirá a los primeros prestar apoyo externo al gobierno de López sin pertenecer al mismo y que se basará en tres ejes: la deslegitimación del entorno político de ETA, la lucha contra la crisis económica y el mantenimiento del clásico modelo bilingue vasco.

Se da la circunstancia que en el tablero de juego estatal el PNV había representado, junto al BNG, el gran apoyo del gobierno Zapatero desde la recta final de la anterior legislatura. Tras el 1 de marzo perder a ambos socios representaba quedarse en una situación de completa debilidad parlamentaria que ya se había empezado a hacer evidente antes de las pasadas Elecciones Generales. A Ferraz ello no le importó y apostaron por un gobierno no nacionalista en el País Vasco en base a las siguentes razones: la novedad que supone toda alternancia en el poder y la esperanza de poder acabar con ETA desde un gobierno no nacionalista.

Patxi López ha formado un gobierno con diez consejeros (dos menos que en la anterior legislatura) de los cuáles cinco son hombres y cinco mujeres. No es un gobierno monocolor socialista pues en él se integran tres consejeros independientes: Bernabé Unda (Industria), Carlos Aguirre (Economía) y Begoña Urgell en Cultura. En Interior destaca el histórico socialista Rodolfo Ares a quien le corresponde el difícil reto de dirigir a la Ertzantza tras treinta años de gobiernos nacionalistas. Ares intentará acabar con ETA mediante la vía policial coordinando estrategias con el Gobierno central. Idoia Mendía además de ser consejera de Justicia también será la nueva portavoz del gobierno vasco. Y como consejero de Obras Públicas a Iñaki Arriola le ha caido encima una patata caliente: la realización del AVE vasco o Y griega vasca amenazada por el chantaje de ETA y su entorno. A Isabel Celaá desde Educación le corresponderá afrontar la patata caliente del modelo linguistico. Completan el organigrama Pilar Unzalu en Medio Ambiente y Gemma Zabaleta en Asuntos Sociales y Empleo.

Cuantiosos, importantes y urgentes son los retos a los que debe hacer frente el nuevo gobierno vasco, pero concedámosle de momento el beneficio de la duda pues parece que Patxi López ha logrado formar un gobierno plural y competente. Pero apenas ha empezado a andar y ya le ha surgido una importante amenaza en el horizonte que el sagaz Ramón Jáuregui ha sido el primero en advertir, pues resulta que en las Cortes PNV y PP han intenisficado sus relaciones hasta el extremo de conformar un frente opositor muy activo que amenaza seriamente la supervivencia del gobierno Zapatero. Resulta incompatible que PNV y PP se entiendan en Madrid mientras el PP apoya en Euskadi a Patxi López ha remarcado el viejo Jáuregui. Y tiene toda la razón: a largo plazo resulta una situación absolutamente insostenible. Pero de momento nadie quiere amargar la fiesta y no se le ha hecho caso. Veremos si el tiempo le da la razón.....