Darrerament s’ha fet públic i oficial que Catalunya té un dèficit fiscal del 10%. Això significa que Catalunya rep menys diners del que li correspondria d’acord amb la recaptació impositiva total de l’Estat al nostre país. Però abans de fer un tractament més profund de la qüestió anem a fer un repàs de la història per entrar en context.
Durant la dictadura franquista Catalunya no rebia una quantitat oficial i determinada de diners a partir de la recaptació fiscal. No hi havia Generalitat, els partits polítics estaven prohibits i no hi havia cap veu catalana que reclamés diners. Tot era molt arbitrari i l’Estat li donava a las Diputaciones la quantitat que li vingués en gana. Malgrat el rerafons autoritari i arbitrari de l’època el fet es que la major part de les infrastructures de les que disposem ara es van fer durant el període franquista: els pantans com el de la Baells per abastir l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) d’aigua, les grans infraestructures hidroelèctriques a les comarques de Lleida, la xarxa ferroviària estatal, els habitatges destinats a l’acolliment de la població immigrada, les autopistes, les grans infraestructures turístiques costaneres i de muntanya i la Fira de Barcelona. No hi havia democràcia, la llengua i la cultura catalanes estaven proscrites però el fet es que l’Estat franquista va fer un esforç inversor notable a Catalunya i es que en aquella etapa províncies molt més sospitoses de recolzar el règim i sentir-se identificades amb el mateix com es el cas de Segòvia estaven en una situació molt calamitosa. Adolfo Suárez fou el governador d’aquella província i va anar a veure al mateix Franco amb la següent expressió per tal que li dongués diners: Señor, mi provincia ya no puede más.
Ja amb la democràcia la Constitució de 1978 va regular el finançament de les Comunitats Autònomes en base a un sistema de doble velocitat: per una banda País Vasc i Navarra finançarien les seves competències en base a la totalitat de la recaptació dels impostos i només cedirien a l’Estat una petita part dels mateixos per pagar els serveis del Govern de l’Estat. En canvi les restants CC.AA van quedar sotmeses a un règim comú regulat per la LOFCA: finançament de les competències a travès d’impostos propis, d’impostos cedits per l’Estat, aportacions incondicionades de l’Estat en base a principis tals com la població, la insularitat o el territori i el Fons de Compensació Interterritorial. Amb motiu de les negociacions que van dur cap a l’aprovació de l’Estatut de Sau tant Convergència i Unió com Esquerra Republicana de Catalunya van apostar per l’extensió del model del concert econòmic a Catalunya però la UCD s’hi va negar per ser inconstitucional i el PSC i el PSUC ho van fer per la necessitat de que Catalunya fos solidària amb les CC.AA més pobres.
D’ençà el restabliment de les nostres institucions d’autogovern l’any 1980 Catalunya ha aconseguit un ple desenvolupament del seu marc autonòmic i s’han assolit fites molt importants, però també han quedat coses importants per fer. Han quedat coses importants per fer perquè al llarg d’aquests trenta anys d’autogovern a la Generalitat li han mancat diners no només per una raó sinó per dues: en primer lloc per la existència dels denominats mecanismes de solidaritat previstos a la LOFCA que ens impedeixen gaudir de la totalitat dels recursos generats per la recaptació fiscal a Catalunya i en segon lloc per la mala gestió econòmica que ha caracteritzat als diferents Governs de la Generalitat. És a dir tant els anteriors governs de CIU com l’actual han despilfarrat els migrats recursos dels que disposa la Generalitat, ja siguin propis o cedits per l’Estat, en la creació d’un planter de llocs de treball a la Generalitat totalment sobredimensionat degut a l’existència d’una inflació d’alts càrrecs completament ineficients que dit de forma clara i simple cobren per no fer res. La mala gestió de recursos materials i humans que ha caracteritzat als diferents governs de la Generalitat significa avui dia una clara ineficiència i ineficàcia per atendre les necessitats dels ciutadans que viuen a Catalunya, ja que bona part dels seus recursos econòmics els ha d’emprar per pagar sous. Siguem clars: a Catalunya ja hi ha massa gent que vol viure del contribuent sense fer ni brot i després de trenta anys la caixa ja no dona per tots. Sense anar més lluny per exemple el mateix Josep Lluís Carod Rovira va a dinar cada dia a l’elitista restaurant Gaig i per no haver de retornar a Tarragona fa nit a l’encara més exclusiu hotel barceloní Ducs de Vergara. Si Catalunya no resol el gravíssim problema que té amb el seu finançament ens podem trobar en una situació que com a país no només seria greu i imprevisible sinó completament vergonyosa: la fallida de la Generalitat que no només suposaria que els funcionaris es quedessin sense cobrar els seus sous sinó també que no pogués dur a terme els seus serveis més bàsics a la ciutadania del nostre país.
Des de fa anys es sospitava que Catalunya rebia per part de l’Estat menys diners dels que realment li corresponien. Per tant era una demanda generalitzada per part de tots els partits polítics catalans la publicació de les denominades balançes fiscals, instrument mitjançant el qual es coneixen les aportacions concretes que les Comunitats Autònomes reben per part de l’Estat. Després de molts anys de batallar-hi finalment aquest estiu el Govern de l’Estat les va publicar i es va confirmar allò que tots sospitàvem: que Catalunya és una de les CC.AA amb un dèficit fiscal més elevat, el qual ronda el 10%.
Catalunya no superarà la greu crisi actual si no aconsegueix un model de finançament basat en el concert econòmic com el que disfruten Euskadi i Navarra i combina aquesta nova forma de finançament amb una nova política econòmica llunyana de la que ha seguit durant tots aquests anys basada en l’austeritat i la racionalització: llavors si que serem un gran país.
No comments:
Post a Comment