Entre 1977 i 2003 l’Aeroport del Prat va ser un dels aeroports més importants d’Europa gràcies a les connexions directes de Barcelona amb les principals ciutats i capitals europees, ciutats dels EUA i capitals llatinoamericanes. D’aquesta manera arribem a la conclusió que durant el període democràtic l’Aeroport del Prat ha tingut el pes que li corresponia d’acord amb la projecció i dinamisme internacional que sempre ha disfrutat Barcelona, tant abans com desprès dels Jocs Olímpics de 1992.
Com tota la resta d’aeroports de l’Estat espanyol l’Aeroport del Prat ha estat gestionat pel Govern de l’Estat amb la competència directa del Ministeri de Foment mitjançant Aeropuertos Españoles y Navegación Aerea (AENA). Ha estat el model de gestió aeroportuària català un model centralitzat controlat per l’Estat. Partint d’aquest fet l’Aeroport del Prat mai hauria pogut aconseguir l’èxit que ha disfrutat durant bona part de la democràcia, però això ha estat així gràcies a que el model de desenvolupament territorial socioeconòmic heretat de la darrera etapa del franquisme, coneguda com a desarrollismo, va homogeneïtzar força les diferents parts del territori espanyol sense que cap part destaqués sobre les altres. D’aquesta manera la nostra democràcia coronada va assumir la gestió d’una Espanya caracteritzada per la presència de diferents pols d’atracció (Madrid, Barcelona, Palma de Mallorca, València, Bilbao, Sevilla i Las Palmas). Malgrat el model centralitzat de gestió aeroportuària els aeroports eren força homogenis entre si i això significava que disfrutessin d’una quota de mercat força similar. Tanmateix el mercat aeri espanyol ha estat dominat per una companyia pública denominada Iberia que fins l’any 1997 operava en base a l’estricte interès públic, tot permetent aquest interès públic que totes i cadascuna de les parts del territori estatal estiguessin ben comunicades entre si i que Barcelona tingués connexions directes amb les principals ciutats europees i americanes.
La situació comença a canviar l’any 1997 quan el govern conservador de José María Aznar privatitza Iberia. L’Estat se’n reserva una part a través de la Sociedad Española de Participaciones Industriales (SEPI) però la majoria de la companyia passa a control privat i per tant les estratègies de la companyia deixarien d’estar vinculades a l’interès públic, tot doblegant-se als interessos de l’accionista majoritari. I vet aquí que l’accionista majoritari és Caja Madrid, entitat bancària de caràcter públic controlada per la Comunidad de Madrid. I vet aquí que aquesta comunitat està dominada pel Partit Popular i al capdavant hi ha un amic d’Esperanza Aguirre i José María Aznar: es tracta de Miguel Blesa. Enmig d’aquests moviments la pròpia dinàmica de l’economia globalitzada va crear el fenomen de les companyies aèries low cost que van decidir instal·lar-se als petits aeroports de Girona i Reus. Els aeroports de Girona i Reus fins fa ben poc havien estat aeroports militars de trànsit escàs i rellevància poc significativa.
És durant la segona legislatura del Partit Popular quan el Govern de l’Estat trenca l’equilibri territorial que havia caracteritzat l’Estat de les Autonomies durant tota la democràcia. Així l’any 2003 José María Aznar es destapà per posar-se al servei del poderós lobby madrileny i el Ministerio de Fomento dirigit per Francisco Álvarez Cascos va invertir xifres milionàries en l’Aeroport de Barajas. A partir d’aquest moment es trenca la homogeneïtat dels aeroports espanyols i Barajas adquireix un paper protagonista tot convertint-se el nostre aeroport en un aeroport depenent i sucursalitzat al de Madrid. Les aerolínies internacionals traslladen els seus vols a Barajas i la Iberia controlada per Caja Madrid trasllada també tots els seus vols convencionals deixant-nos només amb els low cost de la seva filial Clikair. Enmig de la més absoluta de les passivitats del Govern de la Generalitat de la nit al dia l’Aeroport del Prat va passar de ser un dels principals aeroports d’Europa a esdevenir un aeroport de fireta: un aeroport provincià que no respon en absolut al pes i a la posició internacional que disfruta Barcelona. Aquesta pèrdua de pes de l’Aeroport del Prat està ocasionant un greu dany a Barcelona perquè difon una imatge de la nostra ciutat com si dos una ciutat bananera, entregada per complet al turisme low cost que destaca pel seu baix nivell intel·lectual i elevat grau d’incivisme. Però el dany també es per Catalunya ja que Barcelona es la porta d’entrada al nostre país i com a nació minoritària i minoritzada que som enmig d’un context globalitzat perdem quota de mercat i això afecta a l’economia catalana: ningú vol venir a invertir al nostre país perquè no tenim res a oferir.
Al 2004 arriba al poder l’actual govern socialista de José Luís Rodríguez Zapatero. El programa amb el que el PSOE guanyà les eleccions prometia mantenir l’equilibri territorial i la construcció d’una Espanya en xarxa i no radial. Mentre els socialistes catalans del PSC deien si guanya Zapatero guanya Catalunya la ministra de Fomento Magdalena Álvarez seguia els paràmetres dels seus antecessors invertint encara més diners a Barajas. I enmig de tot això el mateix Zapatero posava en marxa la nova terminal del Prat tot fent us del seu habitual cinisme al prometre un aeroport de primera. L’adjudicació de la terminal va córrer a càrrec de Fomento i van arribar interessants propostes des de l’estranger però finalment Fomento s’inclinà per Iberia enmig de la més absoluta passivitat per part del Govern de la Generalitat i del Foment del Treball. La consumació definitiva de la desgràcia arribà no fa gaires mesos quan la companyia Spanair fou absorbida per Iberia: el Prat quedava sotmès a Iberia en el més absolut règim de monopoli. La Comunitat de Madrid via Caja Madrid es quedava amb el control d’un dels punts més estratègics de Catalunya per posar-lo al servei dels interessos madrilenys i convertir-lo en un aeroport subordinat i subsidiari de l’Aeroport de Barajas. Finalment gràcies al pacte nacional amb el PSOE Esperanza Aguirre i José María Aznar amb la inestimable ajuda de Miguel Blesa s’havien sortit amb la seva.
La consumació de la catàstrofe demostra que el model de gestió aeroportuària no serveix. Els partits polítics de Catalunya es posen d’acord per demanar un nou model de gestió dels aeroports catalans basat en la gestió compartida del Prat i la cessió a la Generalitat de Girona i Reus. En quant al model de gestió compartida del Prat es pretenia que la Generalitat controlés el 50%, l’Estat el 30% i el 20% pel sector privat (Cambra de Comerç i Foment del Treball). Es va celebrar un acte unitari de la societat civil per reclamar un nou model de gestió pels aeroports catalans però el Govern de la Generalitat no ha estat capaç d’anar més enllà i finalment el Ministeri de Fomento només cedeix un ridícul 19% a la Generalitat. Què es suposa que hem de fer? Quan un aeroport passa de ser un dels principals aeroports d’Europa a ser un aeroport de fireta es que Catalunya està en decadència. Som un país decadent i qui no ho vulgui veure val més que vagi obrint els ulls!
No comments:
Post a Comment