Durant el proppassat sis de juny els militants d’Esquerra Republicana de Catalunya van triar el President i Secretari General de la seva formació en Eleccions Primàries: Joan Puigcercós es va convertir en nou President amb el 37% dels vots seguit per Joan Carretero amb un 27%, Ernest Benach amb el 26% i Jaume Renyer amb el 9%. Joan Ridao fou elegit Secretari General amb el recolzament del 37% seguit a molta distància per Rafael Niubó amb un 23%, Rut Carandell amb el 19% i Uriel Bertrán amb un 18%.
Finalment es van complir tots els pronòstics i la candidatura Gent d’Esquerra va triomfar, convertint-se Joan Puigcercós en el nou líder d’ERC en substitució de Josep Lluís Carod Rovira. Però la seva victòria ha estat molt ajustada i això significava que hauria de pactar amb els restants sectors per conformar un Executiu en base a un programa comú i sobretot pactat entre tots. Tanmateix la candidatura de Reagrupament.cat encapçalada per Joan Carretero ha obtingut uns resultats molt positius que permetran a l’exalcalde de Puigcerdà i exconseller de Governació vigilar estretament a Puigcercós i dur a terme una potent tasca d’oposició o bé aconseguir que les seves exigències siguin incorporades dins del nou Executiu. Una tercera lectura dels resultats demostra que els pronòstics han fallat estrepitosament en quant a la sort del grup carotista d’Esquerra futur perquè lluny de la seva desaparició han sobreviscut, es mantenen potents i sobretot tenen les portes obertes a qualsevol aspiració futura: no cal descartar la reaparició futura de Josep Lluís Carod Rovira per disputar la candidatura a les Eleccions al Parlament. I la sorpresa ha estat clara en quant als resultats finalment obtinguts pel col·lectiu Esquerra Independentista donat que han obtingut uns resultats molt migrats, tenint en compte el suport que disfrutava per part d’elements de la societat civil vinculats amb ERC com l’economista Elisenda Paluzie o l’escriptora Maria Mercè Roca.
Una setmana més tard es va celebrar el Congrès d’ERC amb la finalitat de renovar l’Executiu i Consell Nacional tot fixant la nova estratègia de la formació. Una vegada renovat el liderat aquest Congrès havia de servir per tancar definitivament la llarga crisi de la formació en base al consens dels diversos corrents a l’entorn d’una estratègia comuna. Però res més lluny de la realitat ja que en lloc de tancar la crisi aquest Congrès l’ha agreujada encara més. I el cruel enfrontament es va veure des del primer moment de la inauguració del Congrès quan Josep Lluís Carod Rovira enfortit pels inesperats resultats obtinguts per Esquerra Futur va fer una encesa defensa de la permanència d’ERC dins del Govern d’Entesa, mentre Joan Puigcercós s’en va desmarcar clarament tot condicionant la sortida del Govern d’Entesa a la seva incapacitat per resoldre un conjunt de qüestions relacionades amb l’autogovern, el finançament i la política lingüística. Semblava que aquest episodi estava destinat a quedar-se en pura comèdia un cop es va fer públic el pacte entre Gent d’Esquerra i Esquerra futur per la composició de l’Executiu, però llavors va tenir lloc un episodi totalment rocambolesc que evidencia la gravetat de la crisi interna al si de la formació republicana. Repartits els càrrecs de l’Executiu entre ambdós sectors membres de la candidatura de Gent d’Esquerra van organitzar una conspiració per forçar l’exclusió de Xavier Vendrell col·laborant amb membres d’Esquerra Futur, però el carodista Oriol Amorós va enviar un missatge a una persona propera a Puigcercós i el pacte es trencà, Vendrell quedà fora de l’Executiu i aquest fou un Executiu monocolor format únicament per Gent d’Esquerra. Mentrestant el Consell Nacional quedà format per una representació paritària dels quatre sectors aventurant-se una perspectiva ingovernable per ERC de cara al futur.
La crisi d’ERC s’inicià fa un parell d’anys amb motiu de la celebració del referèndum sobre l’Estatut de Catalunya: la formació republicana va apostar per totes i cadascuna de les postures possibles fins que va acabar optant pel no i el PSC de Pasqual Maragall els va fer fora del Govern. Els resultats del referèndum van suposar una clara derrota dels postulats defensats per ERC i els resultats de les Eleccions al Parlament de 2006 també es van traduir en un càstig a l’estratègia seguida pels republicans, però finalment van apostar de nou per mantenir la mateixa estratègia constituint el Govern d’Entesa o tripartit bis. El retrocés fou clar a les Eleccions Municipals de 2007 però malgrat els reiterats fracassos del Govern d’Entesa no es va prendre cap decisió arribant a les darreres Eleccions Generals amb una sonora patacada que deixà reduïda la representació d’ERC al Congrès a només tres representants. Aquesta crisi de tan llarga que es ja es fa agònica i com he dit anteriorment el Congrès no fa altra cosa més que agravarla, tot deixant una formació clarament dividida en diversos grups que seguiran lluitant entre si de forma ferotge. Haurem d’esperar a la celebració dels congressos comarcals per fer una radiografia definitiva de la situació, però ERC ha quedat en una situació molt dèbil i qualsevol de les lluites internes que vindran farán saltar al Govern d’Entesa pels aires.
No comments:
Post a Comment