Els resultats que varen deixar les Eleccions Municipals que el passat 27 de maig van tenir lloc a Catalunya han desfermat una autèntica crisi al si d’Esquerra Republicana de Catalunya, crisi que de forma soterrada portava un any de gestació. Ara ja no s’ha pogut ocultar durant més temps aquesta crisi i ha emergit de forma clara mentre els pronòstics apunten cap una nova patacada, aquesta molt més dura, de cara a les Eleccions Generals la qual seria definitiva i a més de comportar un canvi de liderat també dibuixaria un nou escenari a la política catalana. Com a conseqüència de la gran repercussió que té sobre l’escenari polític català la crisi d’ERC farem una valoració de les possibilitats i estratègies per fer-se amb el poder que tenen les vuit persones que a dia d’avui es disputen el liderat de la formació.
Josep Lluís Carod Rovira – L’actual president i líder dels republicans ja no disfruta del recolzament intern que havia arribat a tenir fa tres anys quan va dur als republicans als millors resultats de la etapa democràtica, al Govern i a l’obtenció de grup parlamentari propi al Congrès. Ha dilapidat aquest important capital polític que legitimava el seu liderat amb el rocambolesc debat sobre la posició al referèndum de l’Estatut i la reedició del Tripartit bis ja que s’ha situat contra la voluntat majoritària d’aquells que formen ERC. Actualment, dins la seva posició de vice-president del Govern d’Entesa defensa el perfil institucional de les responsabilitats de Govern com la millor estratègia de cara al futur de la formació. Ni que dir té que els seus posicionaments són clarament minoritaris ja que li manca el suport intern necessari per mantenir el seu liderat (els seus incondicionals Marta Cid i Josep Bargalló son clarament insignificants) i té els dies clarament comptats.
Joan Puigcercós – El secretari general, a l’igual que el seu teòric rival, ha perdut el recolzament que va guanyar fa tres anys com a líder del grup parlamentari republicà al Congrès. I l’ha perdut perquè s’ha desvinculat totalment de la voluntat majoritària dels militants i l’electorat tant durant el procés del referèndum de l’Estatut com especialment amb la reedició del Govern d’Entesa del que se’l acusa de ser l’instigador. Enmig del desencís general amb la seva figura, l’estratègia erràtica que està adoptant tot combinant la imatge institucional del seu càrrec de conseller de Governació amb la reivindicació ha fet augmentar el malestar intern amb la seva figura, tot deixant força minvades les seves possibilitats d’erigir-se com a futur líder perquè els seus seguidors s’han anat desvinculant per liderar projectes propis.
Xavier Vendrell – En un primer moment semblava estar subordinat a Puigcercós però ha adquirit perfil propi gràcies a la realització de diverses accions polèmiques com la carta financera quan era conseller de Governació o l’oferta de trencament del Govern d’Entesa a canvi d’un referèndum sobre l’autodeterminació. En la seva personalitat prima absolutament el poder, la cobdícia enfront de la coherència i quan els homes queden dominats per la cobdícia veuen anul·lada la seva intel·ligència situant-se al fil de la catàstrofe. I es que Vendrell va encaminat cap a la catàstrofe quan continua entossudit en la defensa del Govern d’Entesa quedant completament desconnectat del sentir intern, majoritàriament oposat a allò que Vendrell defensa de forma tant aferrissada. Escasses possibilitats de tenir poder de cara al futur.
Joan Carretero – Fou el primer en adonar-se’n de l’error estratègic tant per Catalunya com pels republicans que suposava el Tripartit I. Fent una gran exposició d’intel·ligència, coherència i tacticisme va deixar en evidència a la direcció respecte l’Estatut i en una gran jugada mestra aconseguí la ruptura del Tripartit I. Després també va ser el primer que apostà per un recanvi a la direcció i va haver de veure com de nou repetien el mateix error estratègic amb la reedició del Tripartit bis. I de nou al passat mes de febrer es va decidir posar en marxa per canviar les coses, tot fundant el moviment Reagrupament. Aquest moviment ha aconseguit un èxit remarcable al constituir-se en corrent intern i comptar ja amb el suport del 10% dels militants. Si Joan Carretero prossegueix el seu camí amb grans dosis d’intel·ligència, tenacitat, coherència i tacticisme serà el nou líder dels republicans, posant punt i final a l’etapa Carod – Puigcercós. La seva arribada al liderat d’ERC suposaria un canvi radical en l’escenari polític català tot posant punt i final al Govern d’Entesa
Jordi Portabella – Històricament ha aparegut vinculat a Carod Rovira però des de les Eleccions Municipals ha donat un gir radical a la seva imatge submisa i insignificant. Així, pot dir-se que el resultat de les Eleccions Municipals a Barcelona ha suposat en la seva persona una autèntica revelació que l’ha conduït a connectar completament amb les corrents internes majoritàries, tot canviant d’estratègia amb la ruptura de la fórmula del Tripartit a Barcelona. Cal dir que Portabella ha mostrat un elevat grau de coherència i d’intel·ligència que de cara al futur serà premiat amb un ascens en els seves responsabilitats, però ni de lluny arribarà al liderat d’ERC perquè no disfruta ni de carisma ni del recolzament necessari.
Uriel Bertrán – El jove dirigent republicà, històricament vinculat a les JERC, havia aparegut fins ara vinculat de forma clara a Joan Puigcercós però de mica en mica s’hi ha distanciat paulatinament fins formar el seu propi projecte, la gran sorpresa dins aquesta crisi. Després de les Eleccions Municipals ha presentat aquest projecte que sembla dotat d’una gran consistència i atractiu ja que ha aconseguit vincular a l’entorn de la seva figura a un conjunt de personalitats de diferents ámbits i sectors professionals militants d’ERC. Així doncs, Bertran ha fet gala d’una gran dosi d’intel·ligència al connectar plenament amb la corrent majoritària de pensament dins la militància i aquest fet ha dotat al moviment Esquerra Independentista d’una gran potencialitat, tot comptant aproximadament amb el mateix suport que Reagrupament. Entre tots dos moviments hi han molts més elements comuns que discrepàncies i aquesta situació podria dur-los a assumir la direcció si arriben a un bon pacte, perquè volen el mateix i tenen la mateixa estratègia.
Joan Ridao – Mai ha aparegut vinculat a ningú i durant el procés d’elaboració de l’Estatut va guanyar un gran prestigi ja que va aparèixer com un home pragmàtic i possibilista, clau per aconseguir la seva aprovació al Parlament. Tan elevat fou aquest prestigi que a les darreries del Tripartit I es barallà el seu nom com un ferm candidat a una conselleria. Però el més important de tot es que ha sortit net de tots els episodis polèmics que han sacsejat la formació republicana durant el darrer any. Mostra un perfil molt reivindicatiu i combatiu, oposat a la connivència de Carod o al cinisme de Puigcercós i això, l’ha dut a presentar un perfil propi molt accentuat. Malgrat tot, la seva manca de carisma l’impediran reivindicar-se com home de futur i la seva mort política s’albira a l’horitzó una vegada es coneguin els resultats de les Eleccions Generals.
Jaume Renyer – Ha emergit a darrera hora i és el gran desconegut d’aquesta lluita. Ha estat sempre un personatge molt enigmàtic i només es sabia d’ell que va acompanyar Carod Rovira a la reunió que tingué amb la cúpula d’ETA. S’hi suposava que era un ferm partidari de Carod però s’hi ha distanciat molt i ha decidit presentar un projecte propi amb canvi de liderat i punt i final al Govern d’Entesa. La seva maniobra és molt més directa i per això arriscada per la seva incertesa: fer-se amb el control de les comarques de Tarragona tot infligint una greu derrota a Carod que precipitaria el seu final polític. Com ho pensa fer? Disputant la candidatura a encapçalar la llista al Congrès per Tarragona als partidaris de Carod. Si ho aconsegueix anirà a per més i llavors les fitxes del dòmino poden caure una darrere l’altra.
No comments:
Post a Comment