El Partit Demòcrata Europeu a Catalunya: el projecte de Pasqual Maragall

L’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall sembla haver assumit la seva plenitud política una vegada ja no exerceix la màxima responsabilitat institucional de Catalunya. Al meu anterior article sobre l’expresident ja vaig avançar un canvi en la seva veterana trajectòria política perquè abjurà políticament de la trajectòria seguida pel Tripartit I però també ho feu de la trajectòria del Tripartit bis de José Montilla, tot obrint-se a d’altres plantejaments ideològics que sempre havia rebutjat. D’aquesta manera, durant la seva dilatada trajectòria de govern Maragall havia tingut una actitud exclusivista i ideològicament tancada basada en la divisió de la societat entre forces progressistes i conservadores on les primeres havien de governar sense dialogar amb les segones perquè tenien en exclusiva la capacitat de transformar la societat. I ara el seu plantejament ideològic ha canviat totalment, motivat pel fracàs del Tripartit I i II com a fórmules incapaces de solucionar els problemes de Catalunya en base al seu sectarisme maniqueu.

En resum, actualment en Pasqual Maragall concep la política com un espai compartimentat en tres parts: a la banda esquerra i dreta trobem actualment al progressisme i al conservadorisme caracteritzats per una visió exclusivista, sectària i maniquea de la societat que els impedeix fer front als reptes plantejats per una societat globalitzada com l’actual. I a l’espai central trobem un conjunt de tradicions ideològiques molt properes entre si (socialdemocràcia, socialcristianisme i liberalisme) que caracteritzades per la síntesi i el diàleg són capaces de solucionar aquests reptes, precisament per la seva visió integradora.

Aquest nou pensament maragallià queda plantejat al projecte del Partit Demòcrata que no és una idea original seva no, perquè ell el que ha fet ha estat transformar-la. La idea neix a la política italiana quan en un exemple de la superació del maniqueisme dreta-esquerra els democristians de Romano Prodi i els postcomunistes de Massimo d’Alema s’han fusionat en una formació denominada Partit Demòcrata. I es que per sobre de tot Pasqual Maragall és un europeista convençut que ha vist en l’exemple italià de superació del maniqueisme ideològic la plasmació definitiva del projecte europeista, amb la creació del primer partit polític europeu que ha d’iniciar el procés cap un autèntic Estat europeu: el Partit Demòcrata Europeu.
El continent europeu es troba a dia d’avui superant el maniqueisme ideològic que tant patiment ha generat als europeus durant el segle XX. No només a Itàlia sinó també a França on destacades personalitats socialistes participen al govern del liberal Nicolás Sarkozy sense cap mena de problemes o també s’ha evidenciat una clara coincidència entre el democristià François Bayrou i la socialista Segolene Royal. A la Gran Bretanya els laboristes de Gordon Brown han deixat enrere els plantejaments exclusivistes del laborisme històric britànic i els conservadors de David Cameron també ho estan fent. A Alemanya estan governant socialdemòcrates de l’SPD i democristians de la CDU, a Àustria tres quarts del mateix, a Holanda també i a Itàlia ja hem explicat que ha passat. I es que el continent europeu avança a passos agegantats cap a la seva fusió tot superant els fantasmes del passat. A Europa hi ha diversos ritmes de desenvolupament però el projecte de Pasqual Maragall és molt intel·ligent perquè un dia a tots els Estats d’Europa el maniqueisme de l’eix ideològic quedarà superat i això també acabarà per passar a l’Europa mediterrània i de l’Est, les regions del continent més castigades pel totalitarisme sectari de dreta i esquerra. Les fitxes del dòmino ja han anat caient i els primers han estat els països amb una major tradició democràtica. Ara toca el torn als països de l’Europa Mediterrània amb una democratització més recent per acabar al cap de cinc anys amb els països de l’Europa de l’Est.

Catalanisme i europeisme han estat estretament vinculats al llarg de les respectives trajectòries històriques perquè Catalunya ha estat cap i casal d’Espanya i en base a aquesta condició ha estat sempre pendent de les novetats europees per tal d’adaptar-les al nostre país i posteriorment introduir-les al conjunt d’Espanya. Catalunya continua sent el far ideològic d’Espanya i ara està començant a veure com les tendències donades a diferents països europeus comencen a donar-se a la nostra terra, gràcies al recent apropament de postures ideològiques entre la socialdemocràcia catalanista de Maragall i el centrisme de CIU. Convergència i Unió ha rebutjat sempre la concepció maniqueista de la política tot apostant per la construcció de l’espai central conformat per diverses tradicions ideològiques capaces de tenir un projecte i visió comú fruit del diàleg. De fet en si mateixa CIU constitueix un espai central que porta trenta anys de trajectòria. La visió de Maragall ha estat històricament oposada a la visió convergent però ha canviat radicalment i ara tots dos s’ha adonat que comparteixen el mateix. Ha començat un procés de dimensions desconegudes que reproduirà a Catalunya l’experiència italiana de fusió de dues tendències ideològiques històricament oposades en un mateix partit: el Partit Demòcrata Català.

Durant el passat mes de maig es començà a apreciar l’apropament ideològic entre els socialdemòcrates liderats per Maragall i el centrisme reformista de CIU. Abans, al febrer Artur Mas encarregà a Quico Homs el reforçament del perfil històric de la Federació tot ampliant-la a nous sectors amb el projecte la casa gran del catalanisme. Davant de la nova sinèrgia Homs es dirigí al despatx de Maragall i a una primera reunió li han seguit més reunions en el que podria ser l’inici d’un procés que desemboqués en una fusió entre el sector catalanista del PSC i la mateixa CIU amb el nom de Partit Demòcrata Català. Si es materialitzés suposaria un autèntic terratrèmol a la política catalana.

Però com estan les coses a nivell intern? A CIU hi ha hagut un recolzament unánim al projecte perquè no s’ha alçat públicament cap veu desautoritzant les gestions de Quico Homs recolzades per Artur Mas. En canvi, al PSC les coses ja no són iguals perquè els socialistes catalans es divideixen en dos sectors. Per una banda el sector oficialista conegut com l’aparell de Nicaragua (José Montilla, José Zaragoza, Manuela de Madre, Miquel Iceta, Celestino Corbacho, Jordi Hereu o Carme Chacón) que rebutgen frontalment el projecte de Maragall donat que continuen creient en una visió maniqueista de la política, mai han tingut un sentiment europeista i tampoc han estat catalanistes. En canvi, els catalanistes del PSC resten agrupats a l’entorn de la plataforma Nou Cicle (Raimon Obiols, Antoni Castells, Montserrat Tura, Marina Geli ect..) i estan disposats a subscriure qualsevol proposta de Maragall donat que aposten per una renovació ideològica integral, perquè pensen que el PSC no resulta atractiu a l’electorat català i que s’està encarcarant per moments necessitant moure els posicionaments ideològics. Contràriament al que diuen Montilla i els seus subordinats en Pasqual Maragall no és boig ni està sol ja que el naixement de la plataforma Nou Cicle demostra que encapçala intel·lectualment un sector important que n’està fart del estil Nicaragua disposats a dir prou. L’aparell de Nicaragua no sembla molt preocupat pel que és probable que si en el termini d’un any les coses no canvien en Maragall decideixi plantar batalla definitiva contra l’aparell tot abandonant el PSC juntament amb els seus fidels per conformar el PDC juntament amb CIU. I tard o d’hora en Maragall abandonarà el PSC perquè es veu avenir. La creació del PDC reforçarà de nou l’escenari polític català: al centre trobarem un PDC, a l’esquerra el PSC espanyolista, ERC i ICV-EUIA mentre a la dreta apareixeran Ciutadans i PP.
Es compatible la creació del PDC conformat per una estructura europea amb la defensa dels interessos de Catalunya? El Partit Demòcrata Europeu s’anirà creant a partir de l’ensamblatge de petites parts que conformaran un gran puzzle, per tant seguirà un procés de formació ascendent de dalt a baix: primer les seccions locals i després l’estructura directiva d’àmbit estrictament europeu. La clau de l’èxit per fundar un partit és comptar amb una base important o nodrida per després formar l’estructura que la dirigeixi.
Per tant una vegada s’hagin format les diferents seccions locals es podrà optar finalment a la constitució formal del Partit Demòcrata Europeu que estarà dotat d’una estructura d’àmbit europeu i serà un partit de debò amb totes les de la llei. No, no serà un fòrum de reunió de partits d’àmbit europeu amb disfressa de partit. Tindrà una directiva i un consell que es reuniran setmanalment com ho fa qualsevol partit i que establiran estratègies des d’una visió europea que podran ser aplicades sense cap mena de problemes per les respectives seccions locals, ja que els problemes generals europeus són també els problemes locals dels Estats i nacions del continent. A més, les seccions locals disfrutarán d’un ampli marge d’autonomia respecte els òrgans de direcció per actuar segons les circumstàncies polítiques específiques del seu territori.

Els crítics de la construcció del PDC desautoritzen el projecte de Pasqual Maragall perquè pensen que suposaria una dissolució de la identitat nacional catalana en una Europa i sobretot en un Partit Demòcrata on primarien els Estats i no les nacions. Però res més lluny de la realitat, perquè Espanya es troba anys llum d’encaixar al puzzle de la realitat del Partit Demòcrata i en canvi Catalunya si ho fa, circumstància que no dilueix sinó que reforça el nostre caràcter de nació i la indiscutible singularitat de Catalunya dins de l’Estat espanyol.