El passat 22 de juliol la ciutat de Barcelona va patir una apagada elèctrica de caire massiu i històric que va deixar sense llum a 300.000 persones, xifra que representa aproximadament al 20% de la població de la ciutat. El motiu de l’apagada fou la caiguda d’un cable de mitja tensió a la subestació elèctrica del barri hospitalenc de Collblanc, situació que acompanyada d’una súbita caiguda de la tensió elèctrica afectà a una subestació elèctrica del barri de l’Eixample i a una altra del barri del Guinardó que es va incendiar, tot desencadenant l’efecte massiu abans mencionat. La ciutat va viure dos dies completament a les fosques i els veïns dels barris afectats van muntar cassolades als carrers protestant per la incompetència de les institucions davant la crisi generada. Finalment, al tercer dia es va aconseguir restablir de nou el subministrament elèctric però de forma precària i totalment indigna pels habitants d’una ciutat que es preua de ser emblemàtica mundialment parlant i capdavantera a nivell europeu. I es que el subministrament elèctric no ha tornat perquè la xarxa elèctrica s’ha reparat sinó perquè a tall de solució provisional i completament tercermundista s’ha inundat la ciutat de 150 generadors elèctrics caracteritzats pel seu servei completament deficient i calamitós, que impedeixen dur als veïns de la nostra ciutat una existència completament normal amb talls constants i perllongats en el subministrament, fum, males olors i soroll insuportable. I no podem acabar aquest paràgraf introductori a tall de resum dels fets sense citar les matusseres solucions que l’Ajuntament de Barcelona i el Govern de la Generalitat han posat en marxa per retornar la normalitat en el subministrament elèctric, consistents en obrir la via pública per fer-hi passar un cable qualsevol des d’una altra subestació elèctrica fins els barris afectats. Resultats de totes aquestes mesures? Zero Zapatero, Montilla i Hereu.
En articles anteriors he fet palès l’existència d’un problema molt greu a Catalunya en relació amb les nostres infrastructures, fruit de la manca de compliment per part del Govern de l’Estat dels compromisos en matèria d’inversions previstos a l’Estatut i de la manca d’iniciativa per part de l’actual Govern d’Entesa, totalment paralitzat per una clara incompetència socialista i ecosocialista a la que s’uneix una greu i perllongada crisi en el si d’Esquerra Republicana de Catalunya. Aquest problema greu en matèria d’infrastructures es va començar a perfilar a inicis del 2005 amb les greus calamitats que van patir els veïns del barceloní barri del Carmel resultat de la desastrosa execució de les obres de perllongació de la línia 5 del Metro. Tot just fa un any reaparegué en forma de caos monumental a l’Aeroport del Prat que va quedar bloquejat durant tot un cap de setmana com a resultat de la ocupació de les pistes de l’aeròdrom per part dels treballadors de terra de la companyia Ibèria que van protestar per l’adjudicació del handling a una altra companyia. Tres mesos després, des del setembre del 2006 la concatenació d’un conjunt de circumstàncies ha vingut produint fins al dia d’avui reiterats incidents a la xarxa ferroviària catalana de la RENFE i el problema amb tot el dramatisme possible i imaginable s’ha transformat en una autèntica crisi nacional quan el subministrament elèctric de la capital de Catalunya no es repara de forma correcta i depèn de forma perllongada de generadors, com si es tractés de la capital d’un país de l’Àfrica subsahariana.
La resposta política davant un episodi més de la greu crisi que pateix Catalunya no ha pogut ser ni més descoratjadora ni més desastrosa. L’Ajuntament de Barcelona encapçalat pel govern bipartit minoritari de Jordi Hereu i Imma Mayol va atribuir la responsabilitat de l’apagada a la companyia elèctrica d’ENDESA incorrent en una clara desvergonya, donat que fa dos anys fou l’ex-alcalde Joan Clos l’encarregat de contractar amb ENDESA el subministrament elèctric de la ciutat. Però com poden tenir la barra d’espolsar-se les puces? Si es signa un contracte amb una empresa per garantir el subministrament elèctric de la ciutat i aquesta no compleix, doncs l’Ajuntament té la responsabilitat perquè sabia de la situació deficitària de la ciutat en matèria d’energia i no va instar a ENDESA a prendre les mesures oportunes per garantir un correcte funcionament de la xarxa elèctrica. Mentrestant, el conseller Antoni Castells va atribuir la responsabilitat al Govern de l’Estat per no haver realitzat les inversions necessàries a la xarxa elèctrica i el súmmum de l’esperpent va córrer de nou a mans de Joan Clos que com a Ministre d’Indústria va negar que la xarxa elèctrica de Catalunya tingui problemes tot contradient la versió exposada per Castells.
Una vegada explicat el nou numeret circense amb el que ens han delectat els nostres polítics amb motiu de la gran apagada cal fer una única i clara consideració. La responsabilitat de la greu crisi que pateix Catalunya és responsabilitat tant dels socialistes del PSOE com dels del PSC: del PSOE perquè des que el Govern de l’Estat està presidit per José Lluís Rodríguez Zapatero la inversió de l’Estat a Catalunya ha passat del 18,8% al 14,4% del PIB tot experimentant una forta baixada de quatre punts, que sens dubte ha produït una sobtada degradació de les nostres infrastructures i del PSC perquè el Govern de la Generalitat presidit primer per Pasqual Maragall i actualment per José Montilla ha estat completament incapaç de reclamar a Zapatero el compliment dels compromisos previstos per l’Estatut en matèria d’inversions.
A l’hora de tancar aquest article no només hi havien els problemes derivats de la xarxa elèctrica sinó que de forma diària i continuada es reproduïen de nou els problemes a la xarxa ferroviària de rodalies i regionals, l’Aeroport del Prat es col·lapsava i les autopistes de Tarragona es desbordaven, panorama que em fa parlar d’una crisi clarísima al nostre país que per moments adquireix dimensions desconegudes fins al punt de que amenaça a fer desbordar les previsions de qualsevol Tom Clancy de la literatura catalana. De seguir així que ens depararà el futur? Un colapse simultani i generalitzat de totes les infrastructures? No adelantem aconteixements... però jo sóc optimista i crec que ens en sortirem perquè a mig-llarg termini el panorama polític que està dibuixant les repercussions de la crisi pot fer que deixem enrere aquesta situació.
Així donçs l’actual situació de crisi al nostre país presenta tres repercussions molt evidents. El primer element fa referència a una ruptura entre el PSC i el PSOE que es va començar a dibuixar després de la reunió de Carod Rovira amb ETA i que es va començar a perfilar i posar directament sobre la taula amb la formació del Govern d’Entesa, contrària a les indicacions de la direcció nacional del PSOE consistents en un govern de coalició entre CIU i PSC dirigit per Artur Mas. En aquests moments les relacions entre Zapatero i Montilla són dolentes, pel que les difícils circumstàncies actuals de crisi a Catalunya podrien augmentar la distància i la tensió fins la consumació de la ruptura si episodis com la descoordinació Clos – Castells es van repetint al llarg del temps. De fet Antoni Castells ja sembla concretar l’escenari d’aquesta ruptura quan assegura que el PSC trencarà la disciplina del grup parlamentari socialista al Congrés votant en contra dels pressupostos si aquests no recullen el compromís d’inversió estatal a Catalunya equivalent al 18,8%. En aquest aspecte sembla que les coses no canviaran gaire pel que teòricament l’amenaça s’hauria de consumar i la ruptura seria evident perquè la derrota del PSOE seria humiliant. La ruptura crearia una nova correlació de forces a Catalunya amb una Federació Catalana del PSOE molt forta com a segona força del nostre país i un PSC francament debilitat amb un nivell de recolzament similar a l’obtingut pel PPC, ja que seria un partit francament minoritari amb uns recolzaments que no anirien més enllà d’un sector limitat de la capa urbana burgesa barcelonina. Tant PSC com PSOE han jugat més d’una vegada amb la carta de la ruptura sabent-se guanyadors, però es incomprensible entendre com el PSC pot jugar aquesta carta perquè seria el clar perdedor ja que hauria de saber que el component majoritari de vot socialista a Catalunya procedeix de la immigració del sud d’Espanya afincada a l’AMB i una separació faria molt evidents les diferències ideològiques entre la Federació Catalana del PSOE i el PSC apostant aquesta gran bossa de vot pels primers. De fet, Ferraz sap perfectament qui en cas de ruptura dintre del PSC subscriuria les tesis de la Federació Catalana del PSOE i compta amb una maquinària molt poderosa per dur a terme la operació, la qual seria comandada pel President de la Diputació de Barcelona i Alcalde de l’Hospitalet de Llobregat en Celestino Corbacho.
El segon element apunta a una ruptura del Govern d’Entesa derivada de les repercussions negatives de la crisi en imatge per una ERC ja de per si sumida en una crisi greu des les Eleccions Municipals, amb vuit individus que lluiten pel liderat de la formació. En plena crisi interna i externa als republicans no els convé aparèixer subordinats a uns socialistes caracteritzats per la més escandalosa de les incompetències, pel que no és en absolut descartable que abans de les Eleccions Generals tingués lloc un cop de mà intern que provoqués un canvi al liderat d’ERC i la sortida republicana del Govern, més quan les enquestes els pronostiquen una patacada antològica que els deixaria amb només quatre diputats enfront dels vuit actuals.
I el tercer element, el més important de tots, suposa una derivada del resultat de les Eleccions Generals que seran absolutament claus per determinar el futur de Catalunya i enmig de la crisi actual l’escenari polític català pot experimentar un canvi radical. El descontentament popular es traduirà en un retrocés important pel PSC que unit a d’altres factors de la conjuntura estatal suposaria una derrota del PSOE i l’ascens al poder del Partit Popular al Govern d’Espanya. I la crisi actual d’ERC motivada pel rebuig del seu electorat a la decisió de reeditar el tripartit bis en forma de Govern d’Entesa es materialitzarà amb la reducció de l’actual grup parlamentari a la meitat dels vuit diputats actuals, tot precipitant-se el canvi de liderat i la ruptura del Govern d’Entesa. I si el Tribunal Constitucional retalla l’Estatut...què passarà? Terrible interrogant enmig d’una situació desesperada però Artur Mas ja li va recordar a Zapatero que mostrar-se incapaç d’impedir el Tripartit bis li suposaria perdre el seu càrrec....
En articles anteriors he fet palès l’existència d’un problema molt greu a Catalunya en relació amb les nostres infrastructures, fruit de la manca de compliment per part del Govern de l’Estat dels compromisos en matèria d’inversions previstos a l’Estatut i de la manca d’iniciativa per part de l’actual Govern d’Entesa, totalment paralitzat per una clara incompetència socialista i ecosocialista a la que s’uneix una greu i perllongada crisi en el si d’Esquerra Republicana de Catalunya. Aquest problema greu en matèria d’infrastructures es va començar a perfilar a inicis del 2005 amb les greus calamitats que van patir els veïns del barceloní barri del Carmel resultat de la desastrosa execució de les obres de perllongació de la línia 5 del Metro. Tot just fa un any reaparegué en forma de caos monumental a l’Aeroport del Prat que va quedar bloquejat durant tot un cap de setmana com a resultat de la ocupació de les pistes de l’aeròdrom per part dels treballadors de terra de la companyia Ibèria que van protestar per l’adjudicació del handling a una altra companyia. Tres mesos després, des del setembre del 2006 la concatenació d’un conjunt de circumstàncies ha vingut produint fins al dia d’avui reiterats incidents a la xarxa ferroviària catalana de la RENFE i el problema amb tot el dramatisme possible i imaginable s’ha transformat en una autèntica crisi nacional quan el subministrament elèctric de la capital de Catalunya no es repara de forma correcta i depèn de forma perllongada de generadors, com si es tractés de la capital d’un país de l’Àfrica subsahariana.
La resposta política davant un episodi més de la greu crisi que pateix Catalunya no ha pogut ser ni més descoratjadora ni més desastrosa. L’Ajuntament de Barcelona encapçalat pel govern bipartit minoritari de Jordi Hereu i Imma Mayol va atribuir la responsabilitat de l’apagada a la companyia elèctrica d’ENDESA incorrent en una clara desvergonya, donat que fa dos anys fou l’ex-alcalde Joan Clos l’encarregat de contractar amb ENDESA el subministrament elèctric de la ciutat. Però com poden tenir la barra d’espolsar-se les puces? Si es signa un contracte amb una empresa per garantir el subministrament elèctric de la ciutat i aquesta no compleix, doncs l’Ajuntament té la responsabilitat perquè sabia de la situació deficitària de la ciutat en matèria d’energia i no va instar a ENDESA a prendre les mesures oportunes per garantir un correcte funcionament de la xarxa elèctrica. Mentrestant, el conseller Antoni Castells va atribuir la responsabilitat al Govern de l’Estat per no haver realitzat les inversions necessàries a la xarxa elèctrica i el súmmum de l’esperpent va córrer de nou a mans de Joan Clos que com a Ministre d’Indústria va negar que la xarxa elèctrica de Catalunya tingui problemes tot contradient la versió exposada per Castells.
Una vegada explicat el nou numeret circense amb el que ens han delectat els nostres polítics amb motiu de la gran apagada cal fer una única i clara consideració. La responsabilitat de la greu crisi que pateix Catalunya és responsabilitat tant dels socialistes del PSOE com dels del PSC: del PSOE perquè des que el Govern de l’Estat està presidit per José Lluís Rodríguez Zapatero la inversió de l’Estat a Catalunya ha passat del 18,8% al 14,4% del PIB tot experimentant una forta baixada de quatre punts, que sens dubte ha produït una sobtada degradació de les nostres infrastructures i del PSC perquè el Govern de la Generalitat presidit primer per Pasqual Maragall i actualment per José Montilla ha estat completament incapaç de reclamar a Zapatero el compliment dels compromisos previstos per l’Estatut en matèria d’inversions.
A l’hora de tancar aquest article no només hi havien els problemes derivats de la xarxa elèctrica sinó que de forma diària i continuada es reproduïen de nou els problemes a la xarxa ferroviària de rodalies i regionals, l’Aeroport del Prat es col·lapsava i les autopistes de Tarragona es desbordaven, panorama que em fa parlar d’una crisi clarísima al nostre país que per moments adquireix dimensions desconegudes fins al punt de que amenaça a fer desbordar les previsions de qualsevol Tom Clancy de la literatura catalana. De seguir així que ens depararà el futur? Un colapse simultani i generalitzat de totes les infrastructures? No adelantem aconteixements... però jo sóc optimista i crec que ens en sortirem perquè a mig-llarg termini el panorama polític que està dibuixant les repercussions de la crisi pot fer que deixem enrere aquesta situació.
Així donçs l’actual situació de crisi al nostre país presenta tres repercussions molt evidents. El primer element fa referència a una ruptura entre el PSC i el PSOE que es va començar a dibuixar després de la reunió de Carod Rovira amb ETA i que es va començar a perfilar i posar directament sobre la taula amb la formació del Govern d’Entesa, contrària a les indicacions de la direcció nacional del PSOE consistents en un govern de coalició entre CIU i PSC dirigit per Artur Mas. En aquests moments les relacions entre Zapatero i Montilla són dolentes, pel que les difícils circumstàncies actuals de crisi a Catalunya podrien augmentar la distància i la tensió fins la consumació de la ruptura si episodis com la descoordinació Clos – Castells es van repetint al llarg del temps. De fet Antoni Castells ja sembla concretar l’escenari d’aquesta ruptura quan assegura que el PSC trencarà la disciplina del grup parlamentari socialista al Congrés votant en contra dels pressupostos si aquests no recullen el compromís d’inversió estatal a Catalunya equivalent al 18,8%. En aquest aspecte sembla que les coses no canviaran gaire pel que teòricament l’amenaça s’hauria de consumar i la ruptura seria evident perquè la derrota del PSOE seria humiliant. La ruptura crearia una nova correlació de forces a Catalunya amb una Federació Catalana del PSOE molt forta com a segona força del nostre país i un PSC francament debilitat amb un nivell de recolzament similar a l’obtingut pel PPC, ja que seria un partit francament minoritari amb uns recolzaments que no anirien més enllà d’un sector limitat de la capa urbana burgesa barcelonina. Tant PSC com PSOE han jugat més d’una vegada amb la carta de la ruptura sabent-se guanyadors, però es incomprensible entendre com el PSC pot jugar aquesta carta perquè seria el clar perdedor ja que hauria de saber que el component majoritari de vot socialista a Catalunya procedeix de la immigració del sud d’Espanya afincada a l’AMB i una separació faria molt evidents les diferències ideològiques entre la Federació Catalana del PSOE i el PSC apostant aquesta gran bossa de vot pels primers. De fet, Ferraz sap perfectament qui en cas de ruptura dintre del PSC subscriuria les tesis de la Federació Catalana del PSOE i compta amb una maquinària molt poderosa per dur a terme la operació, la qual seria comandada pel President de la Diputació de Barcelona i Alcalde de l’Hospitalet de Llobregat en Celestino Corbacho.
El segon element apunta a una ruptura del Govern d’Entesa derivada de les repercussions negatives de la crisi en imatge per una ERC ja de per si sumida en una crisi greu des les Eleccions Municipals, amb vuit individus que lluiten pel liderat de la formació. En plena crisi interna i externa als republicans no els convé aparèixer subordinats a uns socialistes caracteritzats per la més escandalosa de les incompetències, pel que no és en absolut descartable que abans de les Eleccions Generals tingués lloc un cop de mà intern que provoqués un canvi al liderat d’ERC i la sortida republicana del Govern, més quan les enquestes els pronostiquen una patacada antològica que els deixaria amb només quatre diputats enfront dels vuit actuals.
I el tercer element, el més important de tots, suposa una derivada del resultat de les Eleccions Generals que seran absolutament claus per determinar el futur de Catalunya i enmig de la crisi actual l’escenari polític català pot experimentar un canvi radical. El descontentament popular es traduirà en un retrocés important pel PSC que unit a d’altres factors de la conjuntura estatal suposaria una derrota del PSOE i l’ascens al poder del Partit Popular al Govern d’Espanya. I la crisi actual d’ERC motivada pel rebuig del seu electorat a la decisió de reeditar el tripartit bis en forma de Govern d’Entesa es materialitzarà amb la reducció de l’actual grup parlamentari a la meitat dels vuit diputats actuals, tot precipitant-se el canvi de liderat i la ruptura del Govern d’Entesa. I si el Tribunal Constitucional retalla l’Estatut...què passarà? Terrible interrogant enmig d’una situació desesperada però Artur Mas ja li va recordar a Zapatero que mostrar-se incapaç d’impedir el Tripartit bis li suposaria perdre el seu càrrec....
No comments:
Post a Comment