Les Eleccions Municipals a Catalunya (II):

c) Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) – El resultat dels republicans era la principal incògnita d’aquestes eleccions. Una incògnita que va més enllà d’això per a representar un interrogant sobre el futur polític de Catalunya. I es que només un parell de mesos després d’haver pres la decisió de reeditar de nou el Tripartit bis tot fent Montilla president les veus internes van començar a despertar tot rebutjant l’estratègia presa mesos enrere. En aquells mesos a nivell intern d’ERC tothom semblava recolzar l’estratègia decidida però no era així perquè Joan Carretero va trencar el silenci per assumir el liderat intern d’aquells que dintre dels republicans no estaven d’acord amb les decisions preses.
L’harmonia a l’interior del Govern d’Entesa només va durar un parell de mesos i presionada pel Reagrupament els republicans van haver de començar a marcar perfil propi a partir del Consell Nacional de març, tot desestabilitzant seriosament al govern amb la proposta de Xavier Vendrell i d’aquesta manera el partit afrontava les municipals sense un líder propi, en caos intern.
Davant d’aquesta situació es pronosticava una sonora patacada dels republicans a les eleccions i aquest fet s’ha fet realitat obrint-se un negre escenari amb la major cruesa per a ERC però no només per ells sinó també per a la supervivència del Govern d’Entesa i l’estabilitat de Catalunya. En termes generals els republicans mantenen la quota de quatre caps de comarca aconseguits a les darreres eleccions però quan concretem podem veure que han retrocedit de forma clara. A la ciutat de Barcelona, Jordi Portabella ha retrocedit un regidor i ha passat a ser la darrera força política de la capital de Catalunya perquè el seu electorat ha castigat el que ha considerat una estratègia subordinada als socialistes, però ha vist l’error i fent de la necessitat virtut ha fet previsió de futur essent el primer en qüestionar la viabilitat de la fórmula tripartita tot deixant en minoria a Jordi Hereu, situació que podria marcar el principi de la fi de l’hegemonia socialista a Barcelona. D’aquesta forma, Portabella s’afegeix amb veu pròpia al caos intern d’ERC ja que el seu desmarcament del tripartit el permet presentar-se com l’home que necessita la formació per fer el seu canvi estratègic.
A l’Àrea Metropolitana els republicans no han aconseguit avançar i a les comarques de l’interior de Catalunya com Vic, Manresa o Berga han patit una clara patacada que l’ha fet renunciar al govern. A d’altres indrets de Catalunya també es fa evident aquest retrocés com es el cas de Falset, la Seu d’Urgell o Puigcerdà tot i que en el conjunt general mantenen les quatre alcaldies en forma de caps de comarca aconseguits a les darreres eleccions.
Des del govern és Josep Lluís Carod Rovira el màxim defensor de l’estabilitat del mateix sense cap mena de correcció estratègica. També al govern Joan Pugicercós és una mica més exaltat però es capaç de liderar als seus tal i com s’havia dit. Xavier Vendrell fou el detonant de l’actual situació amb les seves declaracions però tampoc és capaç d’exercir un lideratge. I mentrestant, Joan Carretero està agafant cada vegada més força amb el Reagrupament que ja compta amb el suport de mil militants. Finalment, s’ha afegit a la llista Jordi Portabella que malgrat el seu desvinculament de l’estratègia tripartita no genera ni la credibilitat ni l’entusiasme suficient i un grup de joves dirigents liderats per Uriel Bertrán sota el moviment Esquerra Independentista ha aconseguit agrupar en pocs dies a quatre-cents militants.
Els nervis estan a flor de pell però també al Govern d’Entesa on torna de nou el Dragón Khan fent perilloses giragonses fruit de la inestabilitat dels republicans que comencen a pensar que la fórmula del tripartit d’esquerres és un mal negoci. I es que el diagnòstic és ben clar: el tripartit bis no ha superat la prova de les Eleccions Municipals...
Jo vaig dir que si ERC no obtenia uns bons resultats sortiria Carretero en tromba per posar punt i final a la etapa Carod – Puigcercós tot fent-se amb el lideratge de la formació i imprimint un canvi radical en l’estratègia, que posaria punt i final al Govern d’Entesa. I dit i fet: el 30 de juny tindrà lloc a Barcelona la constitució oficial del Reagrupament com a corrent al si d’ERC amb un nombre de militants al voltant del 10% i l’autèntica prova de foc serà el proper 7 de juliol amb el Consell Nacional on demanaran la convocatòria d’un Congrès Extraordinari per fer fora a la direcció actual.
Al Consell Nacional del passat 22 de març en Carretero va presentar els seus posicionaments i desencadenà tal turbulència interna que va fer retornar un Dragón Khan que va estar a punt de fer descarrilar el Govern d’Entesa. Així que el proper 7 de juliol serà clau per a determinar el curs de la política catalana perquè el grup de l’Esquerra Independentista de Bertrán i Aragonès també aprofitaran el Consell Nacional per a demanar un congrès extraordinari. Bertrán ja ha deixat el seu càrrec al si de l’Executiva i s’ha posat en contacte amb Carretero trobant un elevat grau de coincidència en els seus posicionaments pel que és més que probable que el proper 7 de juliol aconsegueixin la convocatòria del congrès al sumar el 10% de signatures requerit.
Arribats a aquest punt l’ajornada crisi tindria lloc i de forma quasi segura davant la convocatòria del congrès extraordinari tant Carod com Puigcercós haurien de presentar la seva dimissió i acte seguit quedaria constituïda una gestora que s’ocuparia del partit fins desprès de l’estiu. Mentrestant i amb l’excusa de preservar la estabilitat institucional de Catalunya tots dos continuarien al govern fins la celebració del congrès. Una vegada arribats al mateix la nova direcció decidiria la continuïtat o bé la sortida d’ERC del Govern de la Generalitat però de totes formes tant Carod com Puigcercós abandonarien els seus càrrecs marcant la fi del seu protagonisme polític.

d) Partit Popular (PP) – En termes generals els populars catalans han mantingut els resultats assolits a les passades eleccions però si fem un repàs detallat dels mateixos podem veure un retrocés important al territori, circumstància que el situa lluny de ser una força plenament vertebrada a Catalunya perquè posseeix una bona implantació a les zones urbanes però la seva implantació al territori és molt deficitària.

Així doncs, els populars han aconseguit mantenir els seus resultats gràcies al lleuger retrocés experimentat a l’Àrea Metropolitana i a la ciutat de Barcelona que ha tingut el seu màxim exponent a Badalona on en Xavier García Albiol ha aconseguit situar als populars com a segona força gràcies a que ha sapigut capitalitzar el descontentament existent a la ciutat amb la gestió socialista. Al marge d’aquest fet l’ascens anteriorment mencionat no serveix per a que els populars surtin de la insignificància malgrat podrien compartir el govern de Sabadell amb els socialistes.
Però quan sortim de Barcelona el panorama és particularment desolador. A Tarragona deixaran d’influir al govern municipal i només a Gandesa disfrutarán de capacitat d’influència gràcies a un pacte amb independents. A Lleida només tindran representació a sis dels onze caps de comarca i només a Viella influiran juntament amb CIU. I a Girona la seva presència està reduïda a la més absoluta testimonialitat sense influència enlloc.
Els mobles s’han salvat però es evident que al PP de Catalunya les coses no rutllen. L’arribada de Josep Piqué havia de servir per imprimir als populars catalans un gir centrista capaç de dur-los cap a posicions plenament moderades tot sortint de la ultramontaneitat habitual. En un primer moment l’estratègia va ser exitosa però aviat es va anar en orris com a conseqüència de la incapacitat de Piqué per unir a tots els sectors sota el seu liderat i per la fixació d’una estratègia per Catalunya relacionada amb l’Estatut completament contraproduent pels interessos dels populars catalans.

El PP de Catalunya es troba en crisi perquè la seva direcció actual no és capaç de difondre ni un missatge ni una estratègia terrible. Aquesta situació arribarà a la seva fi amb la celebració de les Eleccions Generals quan Josep Piqué abandonarà el liderat dels populars catalans i marxarà a la política nacional encapçalant la llista del PP per Barcelona. Llavors es situarà al front del partit Montserrat Nebrera que té moltes ganes de dedicar-se a la política catalana i hi està completament capacitada ja que té un missatge d’oposició al Tripartit bis molt eficaç i fins i tot més potent que el d’Artur Mas. A més es capaç d’unir als diferents sectors dels populars sota el seu lideratge com ha demostrat en diversos sopars multitudinaris. Finalment, té el caràcter necessari per afrontar de forma exitosa les envestides de la dreta ultramontana mediàtica encapçalada per Federico Jiménez Losantos.

e) Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUIA): Els ecosocialistes no han obtingut els resultats que esperaven i han retrocedit respecte els bons resultats obtinguts a les passades eleccions. Aquesta circumstància ha estat més coyuntural que no pas estructural i té els seus motius en les continuades polèmiques aparegudes just en plena campanya electoral, relacionades amb polèmics aspectes referents amb la gestió ecosocialista a la conselleria d’Interior i comentaris de Joan Saura respecte la participació electoral.
Així doncs, a nivell de resultats han retrocedit a tot arreu i el trasvàs de vot als socialistes ha estat tant evident que en alguns indrets fins i tot han desaparegut com és el cas de la ciutat de Tarragona i a Lleida s’han quedat amb només un regidor. A Barcelona, Imma Mayol no ha trobat recolzament a la seva oposició a l’ordenança cívica i ha retrocedit tot perdent un regidor. Ara, haurà de governar en minoria a la ciutat de Barcelona conjuntament amb Jordi Hereu.
La seva implantació al territori continua sent mínima ja que com que finalment no s’han complert els pronòstics continuaran sent un partit eminentment urbà. Aquests mals resultats haurien de generar una crisi però en cas de tenir lloc aquesta serà molt petita. De totes formes, durant els darrers mesos certs sectors de la formació han fet palès el seu malestar amb el fet que els ecosocialistes assumissin la gestió del departament d’Interior donat que consideren que una força del caràcter d’ICV-EUIA no s’ha de barrejar amb la imatge repressiva que dóna la direcció de les forces de seguretat. Finalment, aquest fet s’ha traduït en la marxa dels Verds de la formació que han decidit convertir-se en un moviment associatiu perquè els és més còmode no assumir responsabilitats de veritat quedant-se adormits en una demagògia irreal per quan es volen tenir responsabilitats de govern. Així donçs, a partir d’ara la formació pren el nom d’Iniciativa per Catalunya – Esquerra Unida i Alternativa (IC – EUIA). I el pitjor de tot es que no es sap per quant de temps serà així perquè EUIA ja ha protestat diverses vegades al llarg de la legislatura contra la repressió dels okupes o la detenció de presumptes terroristes d’ideologia anarquista.

f) Ciutadans – El partit d’Albert Rivera ha fet la seva irrupció al panorama municipal català amb tretze regidors i una alcaldia. Els resultats de la formació no podien millorar respecte els obtinguts el passat 1 de novembre perquè la barrera electoral per obtenir representació als ajuntaments era més elevada tot passant del 3 al 5%. Així donçs, a nivell concret la formació ha millorat en la majoria dels municipis on ha presentat llistes els resultats respecte les eleccions al Parlament però no n’hi ha hagut prou i només en uns pocs ha pogut accedir als consistoris.