Les Eleccions Municipals a Catalunya (I):

El passat 27 de maig van tenir lloc Eleccions Municipals a Catalunya primant per sobre de tot un fet que demostra que Catalunya es troba immersa en una crisi ja que la meitat de la població no ha volgut participar a les eleccions. Aquest fet és inèdit al llarg de la història dels trenta anys de democràcia que tenim a Espanya i a més de la vergonya davant la que ens coloca als ciutadans de la resta de l’Estat demostra que hi ha un important divorci entre la ciutadania i la classe política de Catalunya. No només es responsabilitat del Govern de la Generalitat sinó de tots i cadascun dels partits que no han sapigut estar a l’alçada de les circumstàncies i que, per tant es troben inmersos en una crisi de primera magnitud a Catalunya, la qual es troba des de l’any 2003 en la inestabilitat permanent per responsabilitat i culpa de tots.

En segon lloc cal referir un segon fet. I es que Catalunya ha demostrat de nou que és un país extremadament plural on tothom té la seva veu i no pot quedar en absolut quedar exclòs. Aquest fet s’ha imposat de nou clarament al constatar que les combinacions i fórmules de govern són múltiples i que, per tant no hi ha una clarament predominant que sigui la perfecta i que es pugui imposar amb la intenció d’asfixiar altres formacions polítiques. Si alguns tenien la intenció de repetir l’operació UCD a Catalunya no hi han aconseguit sinó que fins i tot han sortit malparats, ja que el panorama plural que avui presenta Catalunya precisa de ser gestionat per una força moderada. L’actual fórmula de Govern a la Generalitat no està responent ni de bon tros a les expectatives d’un país plural donat el seu elevat component de radicalitat. Per tant, fins que no quedi superada aquesta fórmula de govern i les restants opcions polítiques no sàpiguen estar a l’alçada de les circumstàncies no aconseguirem que Catalunya superi la seva crisi actual per a posar punt i final a la inestabilitat, la vergonya i la paràlisi.

a) Convergència i Unió (CIU) – De forma contrària a l’anterior campanya de les Eleccions al Parlament de l’1 de novembre passat on la federació nacionalista es guià per la radicalitat i no va saber estar a l’alçada de les circumstàncies, durant aquesta campanya ha succeït tot el contrari i si que els seus líders han sapigut estar a l’alçada de les circumstàncies. Guiats per una línia moderada de centre reformista però a la mateixa vegada eficaç els seus dos estrategs, Lluís Corominas (CDC) i Antoni Castellà (UDC), han aconseguit situar a CIU en una posició molt positiva per afrontar el futur tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat.
A nivell general CIU ha recuperat terreny respecte les anteriors Eleccions Municipals de 2003 on va patir un retrocés evident ja que ha recuperat el control de sis capitals de comarca, tot passant de les dotze obtingudes a les darreres eleccions fins les divuit actuals. Aquesta recuperació de terreny s’ha fet de forma evident a les ciutats mitjanes del nostre país com ara Manresa, Berga, Vic, Tortosa o Figueres, a les comarques de Girona, a l’interior de Catalunya i sobretot a la ciutat de Barcelona on Xavier Trias ha aconseguit invertir la tendència negativa de CIU desencadenant una autèntica crisi a la fórmula del Tripartit que ha fet definitivament aigües després de vint-i-vuit anys de durada amb la sortida d’ERC del govern municipal barceloní. Per contra, negativa ha estat la pèrdua de Tarragona que era la ciutat catalana més important governada pels convergents durant divuit anys i ara ha estat substituïda per Sant Cugat del Vallès on el centrista Lluís Recoder despunta com a figura de futur. I fins i tot, al llarg de la legislatura podrien guanyar Girona ja que el tripartit actual està molt dèbil.
Per acabar, cal dir que CIU ha demostrat ocupar la centralitat de l’espectre polític a Catalunya ja que ha assolit pactes amb totes les forces polítiques del nostre país. D’aquesta forma es desmenteix la preponderància del Tripartit com a fórmula dominant i per tant, el fracàs de la mateixa com instrument per acabar amb CIU mitjançant l’asfíxia que pretenia deixar-la sense cap mena de poder a Catalunya.

b) Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) – En termes generals, els socialistes catalans han experimentat un retrocés en aquestes eleccions respecte els bons resultats obtinguts a les darreres eleccions quan es van fer amb la bandera del canvi. La mala experiència de l’anterior govern dirigit per Pasqual Maragall, la continuació de la mateixa situació amb José Montilla i una campanya mancada d’al·licients i efectivitat han contribuït a la situació anteriorment mencionada, ja que malgrat guanyar Tarragona i aconseguir majoria absoluta a Lleida han perdut cinc capitals de comarca i han deixat de ser la força principal a les capitals de comarca passant de controlar-ne 23 a 17.
Dintre del balanç positiu podem situar a Josep Fèlix Ballesteros que ha conquerit l’alcaldia de Tarragona després de divuit anys de domini convergent, la sorprenent consecució de majoria absoluta a Lleida amb Àngel Ros i el manteniment en els tradicionals feus de l’Àrea Metropolitana.
Però malgrat els èxits mencionats anteriorment el balanç positiu pesa més que el balanç negatiu ja que el tradicional bastió socialista de la ciutat de Girona dominat per Anna Pagans ha quedat molt debilitat, amb una aliança molt inestable que podria desestabilitzar-se al llarg de la legislatura Però el més important és que en aquells indrets de la Catalunya interior tradicionalment convergents que els socialistes havien aconseguit conquerir a les darreres eleccions han estat perduts com es el cas del Vendrell, Tortosa, Berga, Ripoll ect... situació que confirma els mals resultats del PSC en aquestes eleccions ja que continua sense ser un partit viable amb una representació ferma al conjunt del territori català, més enllà de Barcelona i de la seva Àrea metropolitana.